Marc Vicens, 2016.
Piu, piu, piu
Month: Abril de 2016
Rosasalsitxa
Marc Vicens, 2016.
El salchichero de ojos de hurón dobló las salchichas que había descolgado con los dedos manchados, rosasalchicha. Carne sana ahí como de ternera de establo.
James Joyce, Ulises, Traducció de José Maria Valverde. Editorial Lumen, 1995.
Un bon te
Marc Vicens, 2016.
L’Odette va fer a en Swann “el seu te”, li va demanar: “Llimona o llet?”, i quan ell li va contestar “llet”, ella va dir, rient: “Un núvol!” I com que el trobava bo: “Veu com sé el que li agrada?” En efecte, aquell te havia semblat a en Swann una cosa preciosa, com a ella mateixa, i l’amor té tanta necessitat de trobar una justificació, una garantia de durada, en plaers que, en canvi, sense ell no ho serien i que acaben amb ell, que quan se’n va haver anat a les set per tornar a casa seva a canviar-se, durant tot el trajecte que va fer en el seu cupè, no podent contenir la joia que li havia causat aquella tarda, es repetia: “Sí que seria ben agradable de tenir una personeta a casa de la qual es pogués trobar una cosa tan rara, un bon te.”
Marcel Proust, Un amor d’en Swann. Traducció de Josep Maria Pinto. Viena Edicions, 2010.
Convencions
Marc Vicens, 2016.
En aquest món vivim de convencions, de prejudicis i de romanços; les coses en general no ens impressionen pel que són, sinó per la relació que puguin tenir amb altres coses i amb altres persones. Anem pel carrer i trobem dues criatures insignificants que van, per exemple, amb una dida. Aquestes criatures anònimes no ens diuen res ni ens criden l’atenció, però s’escau que algú ens fa saber que són les nenes o els nens del senyor Tal, d’un metge famós, d’un literat famós o d’un banquer importantíssim; aleshores, les criatures ens interessen, ens les mirem i fins els diem alguna cosa per quedar bé, i en definitiva cerquem tres peus al gat o una mà a la criatura, que naturalment és de suposar que en té dues.
Josep M. de Sagarra, El gos del doctor Girona, (2-8-1929). L´ànima de les coses. Quaderns Crema, 2000.
Col·laborar
Marc Vicens, 2016.
MINISTERI DE CULTURA
«Malauradament la nostra revista no ha pogut
oferir mai cap mena de remuneració econòmica
per les col·laboracions, però gràcies a la generositat
i gentilesa dels poetes hem pogut disposar de
bons poemes. Esperem poder comptar amb la vostra
col·laboració per a aquest número.
Per tot, el nostre profund agraïment»
Joan Brossa, Passat festes. Edicions 62, 2000.
Julivert
L’Odette
Marc Vicens, 2016.
Sens dubte, en Swann estava segur que si ara hagués viscut lluny de l’Odette, ella hauria acabat esdevenint-li indiferent, de manera que hauria estat content si ella se n’anava de París per sempre; ell hauria tingut el coratge de quedars’hi; però no tenia el d’anar-se’n.
Marcel Proust, Un amor d’en Swann. Traducció de Josep Maria Pinto. Viena Edicions, 2010.
Mentre hi som
Marc Vicens, 2016.
Mientras haya
alguna ventana abierta,
ojos que vuelven del sueño,
otra mañana que empieza.
Mar con olas trajineras
—mientras haya—
trajinantes de alegrías,
llevándolas y trayéndolas.
Lino para la hilandera,
árboles que se aventuren,
—mientras haya—
y viento para la vela.
Jazmín, clavel, azucena,
donde están, y donde no
en los nombres que los mientan.
Mientras haya
sombras que la sombra niegan,
pruebas de luz, de que es luz
todo el mundo, menos ellas.
Agua como se la quiera
—mientras haya—
voluble por el arroyo,
fidelísima en la alberca.
Tanta fronda en la sauceda,
tanto pájaro en las ramas
—mientras haya—
tanto canto en la oropéndola.
Un mediodía que acepta
serenamente su sino
que la tarde le revela.
Mientras haya
quien entienda la hoja seca,
falsa elegía, preludio
distante a la primavera.
Colores que a sus ausencias
—mientras haya—
siguiendo a la luz se marchan
y siguiéndola regresan.
Diosas que pasan ligeras
pero se dejan un alma
—mientras haya—
señalada con sus huellas.
Memoria que le convenza
a esta tarde que se muere
de que nunca estará muerta.
Mientras haya
trasluces en la tiniebla,
claridades en secreto,
noches que lo son apenas.
Susurros de estrella a estrella
—mientras haya—
Casiopea que pregunta
y Cisne que la contesta.
Tantas palabras que esperan,
invenciones, clareando
—mientras haya—
amanecer de poema.
Mientras haya
lo que hubo ayer, lo que hay hoy,
lo que venga.
Pedro Salinas, Confianza. 1950.
Ícar
Marc Vicens, 2016.
Vaig trobar un paper a terra. En les rajoles grises i negres de sota les voltes, sobre una de les rajoles grises, hi havia un tros de paper verd. No me’n podia estar, de recollir aquell paper, no res, de la mida d’una targeta de crèdit, viola clar. Recordo que vaig estar una estona dubtant. N’hi ha tants, de papers, a terra. Per què aquell em va atreure? (…) El paper. Al final, el vaig recollir. Hi havia un escrit. Hi deia: “Terrorisme literari”. I un fragment d’un poema: “How everything turns away quite leisure from the disaster”.
Josep M. Fonalleras, Climent. Amsterdam Llibres, 2013.
Transformació
Marc Vicens, 2016.
Al cap i a la fi, Ellis Island no serà res més que una fàbrica de fer americans, una fàbrica de transformar emigrants en immigrants, una fàbrica a l’americana, tan ràpida i eficaç com una xarcuteria de Chicago: a un extrem de la cadena, s’hi posa un inrlandés, un jueu d’Ucraïna o un italià de la Pulla; a l’altre extrem –després de la inspecció d’ulls, de la inspecció de butxaques, vacunació i desinfecció- en surt un americà.
George Perec, Ellis Island. L’Avenç, 2008. Traducció de Margarida Casacuberta.
· M E N J A R · B L A N C · 