Month: Desembre de 2016

Moderació

pinzell i tinta xinesa Deixa un comentari

 

img_2138

Sócrates. Marc Vicens, 2016.

CALICLES. -Te confieso, Sócrates, que la filosofía es algo muy divertido cuando en la juventud se la estudia con moderación, pero si se prolonga su estudio más tiempo del preciso se convierte en una plaga de la humanidad.

Platón, Diálogos. Gorgias, o de la retórica.Traducció, Luis Roig de Lluis. Editorial Espasa Calpe, 1988.

 

Insatisfet

punta fina Deixa un comentari
insatisfaccio022

Marc Vicens, 2016

T’hi has d’acostumar, a les pèrdues, Siggi. De vegades és bo que un no es pugui quedar el que té. Sempre cal tornar a començar. Mentre ho fem, podrem posar esperança en nosaltres mateixos. Mai he estat satisfet, Siggi, i deixa que et doni un consell: estigues tan insatisfet com puguis.

Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany, traduït per Joan Ferrarons, Club Editor, 2016.

Desvariar

punta fina Deixa un comentari
a3

Marc Vicens, 2016.

[…] «L’amor

fa que els joves captivin i que els vells desvariïn;

és savi quan és foll, i és foll quan és prudent.»

–

How love makes young men thrall and old men dote;

How love is wise in folly, foolish-witty.

 

William Shakespeare (1564-1616), Venus i Adonis [Venus & Adonis, 1593]. Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Fundació Pere Coromines/Ara Llibres, 2016, pp. 99, vv. 836-838.

Poble conformat

pinzell i tinta xinesa Deixa un comentari
img_4767

Marc Vicens, 2016.

És un poble conformat

de fa temps a conformar-se

amb els déus i llur voler,

amb els vents i les estrelles,

amb els dies conglaçats…

L’un adoba la teulada,

l’altre pica amb un gros mall,

l’altre posa ferradures

a les potes del somer.

L’un voldria pintar el sostre

per llucar-lo adelitat,

l’altre, vendre les gallines

i comprar tot el cabrum

del baner i del consueta…

 

Miquel Bauçà, En el Feu de l’Ermitatge, Editorial Empúries, 2014.

Dies i dies

pinzell i tinta xinesa Deixa un comentari
cara005

Marc Vicens, 2007.

Hay mañanas en que me levanto, miro por la ventana, veo la cara del día y me niego terminantemente a recibirlo. Hay algo en él de turbio, de solapado, de mezquino, de hipócrita que me impide darle cabida. Son los días acreedores, los que llegan para llevarse algo y no para dejarnos algo. Les tiro entonces las puertas en las narices, como a cualquier vendedor de pacotilla o como a esos viejos conocidos que nos caen de improviso para que les firmemos un manifiesto o para reavivar una amistad ya extinguida. Días sellados, muertos, transcurren fuera de nuestra vida y nos confinan a la cavilación y al silencio. Pero a ellos les debemos quizás lo mejor de nosotros.

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas, Editorial Seix Barral, 2007.