Mes: febrer de 2017

Aures

aura

Marc Vicens, 2017.

Perquè l’aura està lligada al seu ací i al seu ara. Una còpia d’ella no es troba. L’aura que envolta Macbeth en escena no es pot desfer de la que per al públic vivent envolta l’actor que l’interpreta. Allò que té de peculiar el filmar en un estudi cinematogràfic consisteix a posar l’aparell en lloc del públic. Així l’aura que envolta l’intèrpret ha d’abolir-se -i amb ella així mateix la del personatge interpretat.

Walter BenjaminArt i literatura, traducció d’Antoni Pous, Edipoies i Eumo Editorial, 1984.

Cinema

ball-1043

Marc Vicens, 2017.

 

“L’actor de cinema”, escriu Pirandello, “se sent com en exili. Exiliat no tan solament de l’escena, sinó quasi d’ell mateix. Perquè la seva acció, l’acció viva del seu cos viu, allí, en el llençol del cinema, quasi s’ha esvaït: hi ha sols la seva imatge, en un punt, en un gest, en una expressió que vibra i desapareix”. (…)

La màquina, davant el públic, representarà la seva ombra; i ell s’ha de contentar d’una representació davant ella.

Walter Benjamin, Art i literatura, traducció d’Antoni Pous, Edipoies i Eumo Editorial, 1984.

Per sucar-hi

ous

Marc Vicens, 2017.

 

Qualsevol diria que el nostre ideal culinari són les farinetes. Una majoria formidable de la nostra gent són incapaços de menjar-se un mos de pa torrat i guarnit de mantega, i beure en acabat un glop de cafè amb llet. Llur ideal és que els queviures tinguin, en ésser ingerits, una flonja consistència de sopes. Potser els mena això una decadència dels dentats. Potser és la virtuositat del xarrup, també molt en voga. Qui s’acostuma a sucar, ja no para.

Josep Carner, Les bonhomies (Ed. 1925), Obres completes, Editorial Selecta, 1968.

 

Des del cim d’un gra d’arròs

gra-darros2

Marc Vicens, 2017.

EN HAVENT PUJAT A UNA TERRASSA

(de Po Txiu-I)

Pujant el cim, com s’encongeix tot el que l’home ha agabellat!

Vana és la carn, vista de lluny, vana la carn i el que desitja.

Em giro, baixo ben cuitós; sóc a la cort, sóc al mercat,

sol gra d’arròs estimbadís al capdavall de la gran sitja.

 

Josep CarnerLluna i llanterna, Obres completes, Editorial Selecta, 1968.

Sargantana

sargantana174

Marc Vicens, 2015.

La sargantana es mou, devés

la fina esquerda;

mig s’han posat els ametllers

gonella verda.

A vila, avui, gent follejant

de cares blanques,

flocs de paper cabdellaran

damunt les branques;

faran minyons d’aire estantís

i humils deesses,

veus d’aviram, sota l’encís

de les disfresses.

¡Oh, vine, vine, amb el teu seny

i amb la teva esma;

puja quieta pel pedreny,

dolça Quaresma!

¡Oh primavera de Jesús

que als cors espleta

i apars als homes un refús

de tan secreta,

tu que tens pau als horitzons,

que guardes mel en tes entranyes

i que ets morada com un fons

fet de muntanyes!

 

Josep CarnerVerb, Invitació de febrer, Obres completes, Editorial Selecta, 1968.

Divagar

noianial049

Marc Vicens, 2017.

Pues ¿qué pasaba entonces con las divagaciones? Yo sabía, o mejor dicho intuía, que había novelas muy buenas que resultaban muy brillantes precisamente por las digresiones que incluían. Ademàs, yo me decía que un libro era como una conversación. ¿Tenía que sostener una conversación durante horas el mismo tema, la misma forma o la misma intención?

Enrique Vila-Matas, París no se acaba nunca, Debolsillo, 2003.

Res a celebrar

img_4631

Marc Vicens, 2016.

–On serà el réveillon d’aquest any?

–Enlloc– contesto jo.

–¿Com s’entén?

–Vull dir que potser serà al llit de casa meva o en una cadira sense cap importància; vull dir que, per mi, no hi ha tal réveillon.

-I per què?

–Perquè jo ja no crec en l’any nou…

(1-1-1928)

 

Josep M. de Sagarra, Sobre l’any nou, L’ànima de les coses, Quaderns Crema, 2001.