Month: Mai de 2017

Despullar-se

despullar-se078

Marc Vicens, 2017.

Exhibirse desnudo es convertir en un disfraz la superfície de la propia piel, los cabellos del propio cuerpo. El desnudo está condenado a no alcanzar nunca la desnudez. El desnudo es una forma más de vestido.

John Berger, Modos de ver, traducció de Justo G. Beramendi, Editorial Gustavo Gili, 2002.

Viatge

IMG_20170425_123940

Campament de refugiats saharauis d’Auserd, Tindouff (Argèlia). Marc Vicens, 2017.

Si de verdad fuera escritor, me dije. África sería mía. ¿Y por qué África? Porque conocería la melancolía de regresar a donde nunca estuve. Porque iría a lugares en los que ya habría estado antes de haber ido nunca, ciudades en las que ya habría estado antes de estar jamás.

Enrique Vila-Matas, París no se acaba nunca. Debolsillo, 2015.

Gratera

gratar075

Marc Vicens, 2017.

A partir d’una certa edat, els homes (algunes dones també) experimenten una gratera única. Arriba un punt que, asseguts o drets, grassos i prims, llanterners o modistes, abrigats o espitregats, i sense deixar l’entregent (vull dir sense amagar-se), tot d’una es contorsionen i s’autoabracen, i es graten els omòplats, desimbolts. Després rebufen com qui es treu un pes de sobre.

Adrià Pujol Cruells, Guia sentimental de l’Empordanet, Editorial Pòrtic, 2016.

Crits i carros

carro074

Marc Vicens, 2017.

N A I X E N Ç A

Terra de cases, tall d’un camí fondo.

El carreró mossega fins a l’os.

Fracturen l’empedrat rodes d’un carro.

Puja bocois grunyents, encadenats.

El pendent, com un vent, vincla les mules.

Un crit heràldic, alicorn de veu.

“Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”

Llavis de teia, la vella ha parlat.

El carreter de cuir s’escruix i crida.

Flametes blaves: la vella que riu.

Peta el fuet mullat com una llengua.

Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.

Ho conec. Sé quan sóc, tornat a néixer.

Rodolo, placentós, pel segle tretze.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, Edicions 62, 1989.

Publicitat

publicitat074

Marc Vicens, 2017.

 

La publicidad se centra siempre en el futuro comprador. Le ofrece una imagen de sí mismo que resulta fascinante grácias al producto o a la oportunidad que se está intentando vender. Y entonces, esta imagen hace que él envidie lo que podría llegar a ser. Sin embargo, ¿qué hace envidiable este lo-que-yo-podría-ser? La envidia de los demàs. La publicidad se centra en las relaciones sociales, no en los objetos. No promete el placer, sino la felicidad: la felicidad juzgada tal por otros, desde fuera. La felicidad de que le envidien a uno es fascinante.

John Berger, Modos de ver, traducció de Justo G. Beramendi, Editorial Gustavo Gili, 2002

Humanitats

santa àgata

“Menjo” acrílic sobre fusta, Marc Vicens, 2007 vs talla de Santa Àgata, s. XVII. Foto: Francesc Ten.

“Les ciències són el com, les humanitats són el perquè”

Georges Lucas –sí, sí, el de “La guerra de les galàxies”.

Laura Borràs, La poesia és residual, lliçó inaugural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, curs 2015-16.

No hi ha temps

patins073

Marc Vicens, 2017.

No m’ha inquietat mai gaire fer-me gran. Hi ha coses que em causen fiblades d’emoció, com els patinadors. La llibertat que destil·len, aquelles cames llargues que llisquen, els cabells que voleien al vent. Hi ha altres coses que m’esborronen, com les portes dels vagons. Triguen molt a obrir-se després que el tren ja s’hagi aturat. Potser no triguen una eternitat, però triguen massa. No hi ha temps.

Lucia BerlinManual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana. L’altra editorial, 2016.

 

Urgències

click 073

Marc Vicens, 2017.

A urgències rebem tants pacients que no tan sols no són casos urgents, sinó que no els passa absolutament res. Arriba un moment en què sospires per una bona punyalada o per una ferida de bala. Tant de dia com de nit, hi ha persones que vénen perquè han perdut la gana, perquè són irregulars a l’hora d’anar de ventre, perque tenen torticoli o perquè fan el pipí vermell o verd (la qual cosa significa que han menjat remolatxa o espinacs per dinar).

Lucia BerlinManual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana. L’altra editorial, 2016.