Month: Novembre de 2017

Selfies

andie077b

Marc Vicens, 2017.

-LaMont, la verdad es que el mundo es increíble e inconcebiblemente viejo. Te hace sufrir un deseo atrofiado que fue inventado por una de sus antiquísimas mentiras. No creas en las fotografias. La fama no es la salida de ninguna jaula.

David Foster-Wallace, La broma infinita, traducció de Marcelo Covián,  Mondadori, 2002.

Vogliere bene

detalls076b

Marc Vicens, 2017.

(…)

“L’home–un dia ens va dir

el doctor Blecua a classe,

quan jo feia primer a la facultat–

només té tres experiències importants:

neix, s’enamora i mor”.

S’hi hauria d’afegir que la segona és recursiva

(les altres dues, no); però a partir dels trenta

enamorar-se ja és pueril, perquè toca estimar,

que és diferent i, segons com es miri,

té més intensitat, perquè

ja no incorpora possessió;

estimar és, com diu l’italià, vogliere bene.

Per alguns, néixer ja és una tragèdia,

i per als que no gosen o no saben estimar,

també pot ser tragèdia enamorar-se,

només la mort ens allibera a tots

d’haver nascut.

(…)

 

Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner, (fragment). Quaderns Crema, 2017.

 

Ínfim

infim

Marc Vicens, 2017.

Hopper sembla haver descobert que la figuració només ha de ser una excusa i que les emocions massa evidents en realitat no tenen contingut. S’acosta al principi segons el qual la sensibilitat és la nostra capacitat per deturar-nos en els detalls i, fent una referència de més abast, ens insinua que els signes tènues del present ens il·luminen a llarg termini i que l’home més penetrant és aquell que sap percebre la cosa més ínfima.

Jordi Coca, Paisatges de Hopper, Edicions 62, 1995.

El text

hamlet-movie

Marc Vicens, 2017.

(…)

Quan llegeixen un text, els és molt complicat

de veure’n el valor. Per dir-ne alguna cosa,

desvien la mirada cap a la societat.

El text més aviat els fa una certa nosa;

hi busquen les tensions socials i els fets brutals

com les lluites de classes o bé les passionals,

o comparen les textos de qualsevol autor

amb el preu de la llet, del pa i de la farina,

i quan n’editen, al final fan atenció,

amb un quadro sinòptic, en forma de cortina,

d’incidents importants com ara els naixements

de tot de gent de l’època i dels seus casaments;

(…)

 

Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner, (fragment). Quaderns Crema, 2017.

Pòsit

nescafe

Marc Vicens, 2017

Una temporada, als inicis de tot, vam tenir la dèria de preparar-nos cafès amb nescafè. Una mica de nescafè i molt poca aigua o llet, ben barrejat, com una pasteta, un fangueig, ho recordeu? Això era un pòsit per fer un cafè o un cafè amb llet amb crema, escuma, boníssim. Primers tastos cafeters. Tot acaba malament (o si més no, estranyament), el pòsit que portem al damunt, el passat, la fesomia d’ànimes properes (que estic dient) és el que ens podria salvar del desastre final, i encara.

 

Francesc Ten, Xamfrà Kon Tiki, El cep i la nansa Edicions.

Figuració

hopper063

Marc Vicens, 2017.

En moltes obres de Hopper es retrata, efectivament, la dimensió social de la solitud: l’ésser humà està sol entre els altres. Que la solitud a què Hopper es refereix tingui causes aparents el fa versemblant i el lliga inexcusablement a la figuració. Però la vida, i més encara, el viure mateix, el decurs de les coses, el temps, són incomprensibles i rotundament inexpressables. No entenem la finitud en què ens movem i realment no sabem la raó i el perquè del nostre esdevenir.

Jordi Coca, Paisatges de Hopper, Edicions 62, 1995.