Mes: Novembre de 2017

El text

hamlet-movie

Marc Vicens, 2017.

(…)

Quan llegeixen un text, els és molt complicat

de veure’n el valor. Per dir-ne alguna cosa,

desvien la mirada cap a la societat.

El text més aviat els fa una certa nosa;

hi busquen les tensions socials i els fets brutals

com les lluites de classes o bé les passionals,

o comparen les textos de qualsevol autor

amb el preu de la llet, del pa i de la farina,

i quan n’editen, al final fan atenció,

amb un quadro sinòptic, en forma de cortina,

d’incidents importants com ara els naixements

de tot de gent de l’època i dels seus casaments;

(…)

 

Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner, (fragment). Quaderns Crema, 2017.

Anuncis

Pòsit

nescafe

Marc Vicens, 2017

Una temporada, als inicis de tot, vam tenir la dèria de preparar-nos cafès amb nescafè. Una mica de nescafè i molt poca aigua o llet, ben barrejat, com una pasteta, un fangueig, ho recordeu? Això era un pòsit per fer un cafè o un cafè amb llet amb crema, escuma, boníssim. Primers tastos cafeters. Tot acaba malament (o si més no, estranyament), el pòsit que portem al damunt, el passat, la fesomia d’ànimes properes (que estic dient) és el que ens podria salvar del desastre final, i encara.

 

Francesc Ten, Xamfrà Kon Tiki, El cep i la nansa Edicions.

Figuració

hopper063

Marc Vicens, 2017.

En moltes obres de Hopper es retrata, efectivament, la dimensió social de la solitud: l’ésser humà està sol entre els altres. Que la solitud a què Hopper es refereix tingui causes aparents el fa versemblant i el lliga inexcusablement a la figuració. Però la vida, i més encara, el viure mateix, el decurs de les coses, el temps, són incomprensibles i rotundament inexpressables. No entenem la finitud en què ens movem i realment no sabem la raó i el perquè del nostre esdevenir.

Jordi Coca, Paisatges de Hopper, Edicions 62, 1995.

Petons

llavis

Marc Vicens, 2017.

No nos hicimos amantes. Apenas éramos amigos y no teníamos mucho en común. A mí no me interesaban los caballos, y a ella no le interesaba la Prensa Libre. Cuando nos cruzábamos en la escuela no teníamos nada que decirnos. Pero no nos preocupaba. Nos dábamos un beso, en el hombro, en el cuello, nunca en la boca, y seguíamos nuestros caminos separados, como pareja de personas mayores que trabajaban en el mismo centro. Pero en cuando oscurecía, siempre que podíamos, quedábamos para volver hacer lo mismo: pasar la noche en los brazos del otro y, así, partir, irnos a otro sitio. Una y otra vez.

 

John Berger, Aquí nos vemos, traducció de Pilar Vázquez. Alfaguara, 2005.

Carxofes

carxofes

Marc Vicens, 2017.

Les primeres carxofes d’aquest any són llargues i primes i, cosa sorprenent, perquè fins ara ha fet calor, tendres. Rodones del cul i afuades de la punta, semblen aquelles pomes d’abans que es deien del ciri. Arrenques quatre fulletes –clec, clec, clec– i a sota surt un centre blanc. Com que són les primeres, la flor està poc feta, no tenen aquella borra empipadora: passant-hi la punta de ganivet, la treus de seguida. (…). El tronc és tou i quan el peles, si no vas en compte, se’t queda a les mans. Les carxofes són més bones si el cor va seguit d’un dit de tronc pelat. El tronc d’aquestes primeres carxofes amarga una mica i fa pensar en l’aperitiu Fernet Branca.

Julià Guillamon, La truita de carxofes. La Vanguardia, 9-11-2017.