Marc Vicens, 2018.
–Però si a vostè sempre se’l veu passejar!
–Passejar –vaig respondre– m’és imprescindible per revifar-me i per mantenir el contacte amb el món, perquè si no el sentís, no podria escriure ni mitja lletra més ni produir cap poema, per petit que fos, en vers o en prosa. Sense passejar seria mort i ja fa temps que hauria d’haver renunciat a la meva professió, que estimo apassionadament. Sense passejar i pescar la informació al vol, tampoc no podria presentar cap informe ni cap article, per no parlar d’un relat llarg. Sense passejar i pescar informació al vol, tampoc no podria presentar cap informe ni cap article, per no parlar d’un relat llarg. Sense passejar no podria fer ni observacions ni estudis. Un home tan intel·ligent i despert com vostè ho comprendrà a l’instant, tot això. Al llarg d’una passejada bella i dilatada se m’acudeixen mil pensaments aprofitables i útils. Tancat a casa, m’ensorraria i em pansiria miserablement. Per a mi passejar no és tan sols saludable i bonic, sinó també profitós i útil. Una passejada em fa avançar professionalment i, alhora, també em proporciona diversió i joia; m’alleuja, em consola i m’alegra, m’és un plaer i al mateix temps té la virtut d’animar-me i esperonar-me a crear més, perquè em forneix de nombrosos objectes, petits i grans, que són el material que més tard elabora a casa amb afany i dedicació. Una passejada sempre és plena de fenòmens que val la pena veure i sentir. Encara que sigui curta, una passejada agradable sol bullir de figures diverses i poemes vivents, d’encanteris i de belleses naturals. Els sabers de la natura i dels costums s’obren, encisadors i plens de gràcia, als sentits i als ulls del passejant atent que, per descomptat, mai no ha de passejar amb la mirada baixa, sinó amb els ulls ben oberts i la vista clara, si vol que se li reveli la idea més noble i serena de la passejada i el seu sentit més bell. Pensi fins a quin punt el poeta s’empobreix i pot acabar de mala manera si la maternal i paternal natura, d’una bellesa infantil, no el refresca una vegada i una altra amb la font de la bondat i la bellesa. Pensi en la summa importància de la instrucció i les ensenyances sagrades i daurades que el poeta cull a l’aire lliure i juganer. Sense passejar i sense la contemplació de la natura que hi va aparellada, sense aquesta cerca tan deliciosa com instructiva, em sento perdut, i, de fet, n’estic. Cal que el passejant estudiï i contempli, amb el màxim afecte i atenció, qualsevol ésser viu per petit que sigui, tant si es tracta d’una criatura, un gos, un mosquit, una papallona, un pardal, un cuc, una flor, un home, una casa, un arbre, una barda, un cargol, un ratolí, un núvol, una muntanya, una fulla o tan sols d’un trosset de paper, llençat a les escombraries, en el qual algun nen d’escola, tendre i aplicat, potser haurà escrit les primeres lletres maldestres. Al passejant, les coses més elevades i les més baixes, les més serioses i les més divertides, li són igualment estimades, belles i valuoses. No ha de dur cap mena de sentimentalisme egoista ni de susceptibilitat fàtua. Ha de ser desprès i generós, ha de deixar vagar i errar la mirada; sempre ha de ser capaç de fondre’s del tot en la contemplació i l’observació de les coses per tal de retenir-les, i s’ha d’oblidar de si mateix, de les pròpies queixes, necessitats, pegues i carències, i menystenir-les, tal com ho faria un soldat servicial, de valentia provada i ben disposat a sacrificar-se. Si no, passejarà amb mig esperit i prou, i això no val per a res. Cal que en tot moment sigui capaç de commoure’s, de compadir-se i d’exaltar-se. S’ha de poder enlairar entusiasmat i també inclinar-se sobre el detall quotidià més ínfim i enfonsar-s’hi, i cal suposar que ho sabrà fer. Però aquesta manera càndida i del tot dedicada de perdre’s i retrobar-se en les coses, aquest amor delerós per qualsevol fenomen sensible el fan feliç, com el compliment del deure fa feliç i enriqueix interiorment el qui és complidor. L’esperit, l’entrega i la fidelitat li són una benedicció i l’eleven molt per sobre de la pròpia persona de passejant anodí, que massa sovint té la mala reputació de ser un dropo i de vagabundejar inútilment. Els variadíssims estudis que duu a terme l’enriqueixen i el diverteixen, l’ennobleixen i, de vegades, encara que soni improbable, gairebé freguen la ciència exacta, cosa que ningú no esperaria de qui, amb aparent frivolitat, surt a escampar la boira. ¿Que no s’adona, vostè, que jo treballo amb el cap, amb tossuderia i perseverança, i que sovint estic actiu en el millor sentit de la paraula, just quan fa l’efecte que soc un baliga-balaga, orfe de responsabilitats, el mandrós que, sense feina ni pensaments es perd, somiador i cançoner, en el blau i el verd, i que hi ganduleja, causant una impressió pèssima? Tota mena de misteriosos pensaments digressius, molt bells i refinats, persegueixen en secret el passejant, i és així com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i parar l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força de l’esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme. El cap li vol caure, i els braços i les cames, normalment tan vitals, semblen petrificats. Paratges i gent, sons i colors, rostres i siluetes, núvols i claror de sol giren i el volten com espectres i el passejant s’ha de preguntar: “On soc? La terra i el cel es fonen i es barregen dins una nebulosa resplendent que llamegueja i es desdibuixa en ondulacions; comença el caos i els ordres s’esvaeixen. Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant, confiat. ¿Que potser vostè creu que és del tot impossible que –en el decurs d’una passejada suau i pacient– em trobi amb gegants, tingui l’honor de veure catedràtics, em relacioni de passada amb llibreters i empleats de banca, parli amb joves cantants emergents i amb antigues actrius, dini amb senyores enginyoses, erri dins de boscos, enviï cartes perilloses, i que em baralli amb sastres sorneguers i plens de malícia? Tot això pot passar i, de fet, crec que ha passat. El passejant sempre està acompanyat d’alguna cosa estranya, reflexiva i fantàstica, i seria beneit si no parés esment a aquesta dimensió espiritual o si fins i tot la rebutgés; però, tanmateix, més aviat dona la benvinguda a tots aquests fenòmens estranys i particulars, se’n fa amic i s’hi agermana perquè el captiven; el converteix en cossos configurants i amb essència, els dona forma i ànima, de la mateixa manera que aquests fenòmens fan amb ell. En una paraula, em guanyo el pa de cada dia pensant, encaboriant-me, excavant, inventant, component, analitzant i passejant, i ho faig amb tantes penes i treballs com qualsevol altre. Encara que només sembli delicat i somiador, soc d’allò més seriós i tot ho faig a consciència; soc un professional competent! Confio que tots aquests aclariments tan meticulosos el convencin que les meves aspiracions són honorables, i que el deixin satisfet en aquest sentit.
Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.
· M E N J A R · B L A N C · 