Perdoneu la pregunta

Marc Vicens, 2018.

–Perdoneu la pregunta agosarada i indiscreta que a algú que desconeixeu del tot li ve als llavis: que potser vàreu ser actriu en altres temps? És que, per l’aspecte, sembleu ben bé una gran actriu i artista de l’escena, en el seu dia celebrada i preferida del públic. Certament teniu tot el dret d’estranyar-vos que m’adreci a vós d’una manera tan temerària que esbalaeix, però és que teniu una cara tan bonica, una aparença tan agradable, encisadora i –haig d’afegir-ho– tan interessant; presenteu una figura tan bella, noble i bondadosa i, amb aquests ulls tan oberts teniu una manera tan directa i serena de mirar el món i aquest qui us parla, que m’ha resultat impossible refrenar-me i passar de llarg sense arriscar-me a dir-vos res educat ni afalagador, cosa que espero que no em tingueu en compte, encara que hagi de témer que la meva frivolitat mereixi, si més no, càstig i desaprovació. Quan us he vist, m’ha vingut al cap de seguida que vós devíeu haver estat actriu i he pensat que ara sèieu aquí, prenent la fresca en aquest carrer senzill però bonic, davant aquesta botigueta tan bufona que em fa l’efecte que deu ser vostra. Fins avui potser encara ningú no uns havia interpel·lat mai així, tan directament. Aquesta aparença tan amigable i gràcil que teniu, la calma, la figura tan fina i l’aire noble i vivaç tot i l’edat avançada, permeteu-m’ho de dir, m’han encoratjat a encetar amb vós, ple de confiança, una conversa a peu de carrer. I aquest dia radiant, que m’omple de joia amb la seva llibertat serena, ha encès en mi una alegria amb què tal vegada m’he excedit davant una dama desconeguda com vós. Somrieu! Així, doncs, no uns he fet pas enfadar amb aquest parlar desimbolt que gasto. Si m’ho permeteu, em sembla una molt bona cosa, a més de bonica, que, de tant en tant, dues persones desconegudes conversin l’una amb l’altra, sense embuts ni ànim d’ofendre, atès que és per això que nosaltres, els habitants d’aquest planeta errant i estrany que ens resulta tan enigmàtic, tenim boca i llengua i, en definitiva, la facultat d’enraonar, que com a tal ja és prou bella i singular. En tot cas, de bon principi ja m’heu agradat molt, però ara m’haig de disculpar amb tot el respecte i us vull pregar que estigueu convençuda que m’inspireu la veneració més càlida. El fet de confessar-vos que he estat molt feliç de veure-us no farà pas que us irriteu amb mi, oi?

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.