Month: Abril de 2018

Marxar del poble

carreta.jpg

Marc Vicens, 2018. Il·lustració del llibre “El Cornut” d’Enric Crespi. Editorial MMV, 2018.

Como los sueños que el tedio pueblerino inocula en nuestras cabezas cuando somos pequeños: yo de grande voy a ser esto o aquello, yo de grande me voy a largar del pueblo para vivir aquí o allá, siempre más lejos, lo más lejos posible para que la vuelta sea imposible, aunque luego, en realidad, nunca nos vamos ni siquiera cuando nos vamos lejos de verdad.

Juan Pablo Villalobos, Diario, Revista Eñe, 53. Ediciones La Fábrica.

Ara puja ara baixa

lmni

Marc Vicens, 2018.

L’home madur immadur

ara puja ara baixa

de la vorera

La seva farsa és tan llarga

que s’hi entrebanca

i el matí la tristesa

del pensament el supera

Saberut escriu al marge

     Callaria si pogués explicar

     clarament tota la infelicitat

     d’avui. No puc. Ni callo ni la por

     traspua prou per les teles i els fulls.

     Parlar per detallar que no hi ha cap

     altre remei que parlar una mica.

     Escriure poc, replantejar-se l’índex.

L’home madur immadur

ara puja ara baixa

de la vorera

 

Francesc Ten, L’hmi, Poesia al cànter, 2018.

Flor groga

rosa144b

Marc Vicens, 2018.

Kensington

La llum de l’estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tan lent, per on la meno
fins al cim.
«Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m’he tornat una flor groga.»
D’imaginar floral, a mi m’és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol·la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m’hi doni. Dic:
«Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí.»
M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
«No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m’he tornat una flor groga.»

Gabriel Ferrater

 

Fer-se escriptor

fabrica143b

Marc Vicens, 2018.

Mi primer libro fue un bombazo, y me faltó tiempo para dejar la fábrica en la que trabajaba desde hacía catorce años. Me hice escritor. Desde entonces he paseado mucho, he observado a la gente, he escuchado la radio, he leído y presentado algunos libros, pero sobre todo he hecho de ama de casa y he cuidado de mis hijos. Lo que menos he hecho ha sido escribir.

David Monteagudo, Hoy he dejado la fábrica, Editorial :Rata–, 2018.

Sofregit

sofregit141b

Marc Vicens, 2018.

A las dos, el olor del sofrito rebasa las barreras, se escapa por las rendijas de las puertas, invade la escalera, se cuela en todos los pisos y llega hasta la calle, envolvente, insobornable, imposible de ocultar. Parece mentira que el tomate, el ajo y la cebolla, que por separado y en crudo no son más que vegetales, produzcan, al achicharrarse juntos en el infierno del aceite de oliva, ese aroma sensual, lujurioso, tan universal e innegable como el café cuando se tuesta o el pan recién horneado. Pero la vecina sabe que no hay que precipitarse, que el sofrito se tiene que reducir, que, como decía su madre, “el arroz, cuando el sofrito se ponga chocolate”, y deja que se deshidrate, que se consuma, y contra toda norma dietética y culinaria, lo apura hasta que se empieza a agarrar, y lo rasca con la cuchara de madera y entonces, cuando el aroma ya se dora, se tuesta, y la sensualidad llega a la embriaguez, al exceso, la vecina echa el arroz, lo rehoga, lo quema en la cazuela incandescente.

David Monteagudo, Hoy he dejado la fábrica, Editorial :Rata–, 2018.

Menuts

bloom140

Marc Vicens, 2018.

Mr. Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d’ocell, i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, lleques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d’orins.

James Joyce, Ulisses, traducció de Joaquim Mallafré, Edicions 62, 2013.