Marc Vicens, 2018.
Month: Juny de 2018
Entusiasme
Michel tocant els ous a Valderrama. Marc Vicens, 2018.
I no el van entendre gaire, aquells tres pobres paios, l’entusiasme que provocaven. No sabien que els podien estimar tant. Fins i tot van tenir una mica de por… A vegades l’amor espanta.
Éric Vuillard, L’ordre del dia, traducció de Jordi Martín Lloret.
Saber
Marc Vicens, 2018.
–¿Como sabes todo eso?
–Me enteré. Cuando uno quiere saber algo, se entera.
Javier Marías, Los enamoramientos, Alfaguara, 2011.
Canvis
Marc Vicens, 2018.
DE DINS I DE FORA – Parla una exrectora (de la universitat d’Oslo): “Si vols fer canvis en un cementiri, no t’hi ajudaran gaire els de dins”. La imatge és gràfica, el principi, prou clar. I generalitzable. Hi afegiria tan sols (i torno a generalitzar) que tampoc no t’ajuden els que no saben res de cementiris. Encara que vinguin de fora.
Jaume Subirana, Cafarnaüm, Edicions Bromera, 2017.
Poca distància
Marc Vicens, 2018.
Tot es pot malmetre amb facilitat; no cal arribar a les antípodes del bo per trobar-se amb el dolent; la degeneració és a ben poca distància.
Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana. Quaderns Crema, 2018.
Don’t stop
Marc Vicens, 2018.
Aigua per l’amor de Déu
Marc Vicens, 2018.
P L U J A D ‘ A B R I L
Esquiva a l’aire gris, als verds magnífics,
cada oreneta baixa a l’aigua, lleu:
el riu n’és tot escrit de jeroglífics
que diuen: –Aigua per l’amor de Déu.–
Dels núvols folls, escabellats, darrera,
no sé com és que hi riu la llum, però:
i cada fresca fulla de figuera
suara eixida al branc, sembla una flor.
Vejam si al vespre a mon desig t’atanses,
damunt la topadissa de les llançes
de pluja, sola o amb un estel,
de mon lilà convuls rebent la flaire,
lluna d’abril, finestrejant al caire
de la tempesta, en un racó de cel.
Josep Carner, El cor quiet, Edicions 62,
Bondat
Marc Vicens, 2018.
És tanta la gent que fa coses ben fetes.
Miquel Bauçà, Carrer Marsala, Editorial Empúries, 2009.
Plumes
Marc Vicens, 2018.
Nada pesa sin misterio, sin bruma, y nos encaminamos hacia una realidad sin tinieblas, casi sin claroscuros. Todo lo conocido está destinado a engullirse y a trivializarse, a toda prisa, y por lo tanto a carecer de verdadera influencia.
Javier Marías, Berta Isla, Alfaguara, 2018.
Vigília
Marc Vicens, 2018.
De la misma manera que cuando nos sobreviene un sueño sexual con alguien inimaginable, la siguiente vez que nos lo encontramos no podemos evitar considerarlo con un vaga, reticiente y hasta culpable lascivia, como si se nos hubiera inoculado un virus mientras dormíamos desprevenidos; por mucho que la rechacemos en la vigilia, esa persona ha adquirido en nuestra conciencia una dimensión de la que carecía y que con nuestros sentidos despiertos estaba condenada a no tener jamás.
Javier Marías, Berta Isla, Alfaguara, 2018.
· M E N J A R · B L A N C · 