Tot bé, gràcies
Month: Novembre de 2018
Porc
El jove tem la mort, i el vell l’espera.
O tal vegada sigui a l’inrevés.
El porc engreixa sense cap propòsit,
o prova d’ignorar que no hi ha més
propòsit que el final. Els lloms llustrosos,
la xulla fina, els peus llaminers,
tenen per destí la capoladora.
Algun cop s’enamora, el porc, i això
li excita un cert desig de transcendència.
Xisclarà menys quan vegi el ganivet.
Sebastià Alzamora, La netedat, Edicions Proa, 2018.
Diàleg
– Metafísico estáis.
– Es que no como.
Miguel de Cervantes, Diálogo entre Babieca y Rocinante, Don Quijote de la Mancha.
Líder
Albert Pla, entrevista a El Periódico, 17 / 8 / 2018
Yo creo que las escaleras de vecinos funcionan. Hay presidente, pero no sé por qué tiene que haberlo. No creo que sea antisocial pensar eso. El líder es quien estropea la revolución. La gente es quien la hace.
Tormenta
El torb es filtra per les escletxes i produeix uns xiscles rondinaires, furients, com una navalla oscada damunt del marbre. Pel carrer salten plàstics, cartons i llaunes que el vent remugador empentega i la pluja encasta contra les parets i sota els cotxes enllustrats per l’aigua. Tota aquesta tempesta nocturna, tan aparatosa, tan estimulant i desfermada, té però una fúria excessiva, com una adolescent que sospira, irritada, gemegosa i desconsolada. Durarà poc.
Francesc Parcerisas, Un estiu, Quaderns Crema, 2018.
Grrrr
Escolta-la
Creuar cames
El primer que m’enamorà fou la forma com encreuà les cames. Molt suament, com si temés de trencar-se-les, com si fossin de glaç: n’aixecà una i la passà sobre l’altra: quedaren totes dues en contacte, del genoll al peu.
Quim Monzó, La dama salmó, …Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, Quaderns Crema, 1993.
Cares
De tant en tant veig cares a la paret. Més ben dit: veig cares al terra. Si estic assegut en una sala d’espera i no tinc res a fer, i les rajoles del terra tenen, com passa sovint, alguna mena de fons o d’aigües, sense adonar-me’n la vista hi busca formes de cares, formes una mica estrafolàries però que, tot d’una, em sembla reconèixer immediatament: la testa d’un home primitiu, el perfil d’un cavaller amb el seu casc, un vell amb barba, una dona amb nas de ganxo, un senyor escabellat (amb els pèls de punta), una mena d’ogre amb papada descomunal…
Francesc Parcerisas, Un estiu, Quaderns Crema, 2018.
Espines
No havent guanyat, no hi has perdut. I no perdre és alguna altra mena de triomf: tornassolat, llisquent, amb espina.
Jaume Subirana, Cafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.
Plou
Marc Vicens, 2018.
SI UNA TARDA
Si de tard plou la tristesa
i relluu enmig del fab
la pintura dels vehicles,
els semàfors creuant folls
la llordesa, el fang i el fàstic
dels carrers humitejats;
si de tard un surt de feina,
atuït, malmès, i plou,
i plou tant que els cecs s’arrufen
als portals darrera els ulls,
com pot un l’aguait permetre
d’una nina boja, hostil,
o el mirar de nines lletges!
Letargia, fosca, error,
calfred, pluja, defallença,
general esfondrament,
tant amaren que un s’aferra
al fremir d’una cançó
que se senti de passada.
Miquel Bauçà, Un bella història (fragment), 1962.
· M E N J A R · B L A N C · 