Mes: Desembre de 2018

A dormir

Marc Vicens, 2018.

Escolta-la

Anuncis

En John Clancy

Marc Vicens, 2018.

El fill d’en Clancy, en John, anava a l’últim curs de l’institut. Era capità de l’equip de bàsquet i un personatge apreciat per la direcció del centre on estudiava, i aquella primavera va presentar un treball que havia escrit sobre la democràcia en un concurs patrocinat per un industrial de Chicago. Hi havia milions de participants, però en John va guanyar la menció honorífica, que consistia en un viatge amb avió a Chicago i una setmana a la ciutat amb totes les despeses pagades. Com era lògic el noi estava d’allò més il·lusionat amb aquell premi, i la seva mare també, però qui semblava que l’hagués guanyat realment era en Clancy. Ho va explicar a tots els veïns de l’Edifici, i els va preguntar com era Chicago i si viatjar amb avió era segur.

John Cheever, En Clancy a la Torre de Babel, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

Els Pastern

Marc Vicens, 2018.

El refugi antiaeri dels Pastern s’havia acabat de construir aquella primavera. A ells els hauria agradat mantenir-lo en secret; si més no disimular-ne l’existència; però els camions i els buldòzers que no paraven d’entrar i sortir pel seu camí de grava ja n’havien posat tothom al corrent. Havia costat trenta-dos mil dòlars, i tenia dos lavabos químics, un subministrament d’oxigen i una biblioteca, seleccionada per un profesor de la Universitat de Colúmbia, que consistia en llibres per estimular l’esperança, el bon humor i la calma.

John CheeverEl brigadier i la vídua del golf, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

La Joan Harris

Marc Vicens, 2018.

Quan feia uns quants anys que coneixia la Joan Harris a Nova York, en Jack Lorey va començar a anomenar-la la Vídua. Sempre anava de negre, i ell sempre tenia la sensació, pel curiós desordre del seu pis, que els empleats de la funerària acabave’n d’anarse’n. Aquesta impressió no amagava gens de malícia, ja que ell n’estava molt de la Joan. Tots dos eren de la mateixa ciutat d’Ohio i havien arribat a Nova York més o menys a la mateixa època, a mitjan anys trenta. Tots dos tenien la mateixa edat, i durant el seu primer estiu a la ciutat solien quedar després de la feina per prendre unes copes a bars com el Brevoort i el Charles, i per sopar i jugar a les dames al Lafayette.

John CheeverLa quarta alarma, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

La Bertha

Marc Vicens, 2018.

La meva dona, la Bertha, ve dilluns. Arriba dilluns de la ciutat i dimarts se n’hi torna. La Bertha és una dona jove i atractiva amb un cos esplèndid. Té els ulls una mica massa junts, trobo, i a vegades és emprenyadora. Quan els nens eren petits tenia una manera emprenyadora d’imposar-los disciplina. “Si abans que compti fins a tres no us preneu l’esmorzar tan bo que us ha preparat la mare”, deia, “us torno a enviar al llit. Un. Dos. Tres…”

John CheeverLa quarta alarma, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

Paul Hollis

Marc Vicens, 2018.

Aquest era el cas d’en Paul Hollis, que pujava al Nord-oriental gairebé cada nit de dijous o divendres de l’estiu. Era un home corpulent, que patia a tots els trens, però en aquell més que en cap altre. Per regla general, es quedava al vagó restaurant fins a les deu, bevent whisky escocès. El whisky acostumava a mantenir-lo adormit fins que arribaven a les tumultuoses esperes de Springfield, després de mitjanit.

John CheeverEl granger d’estiu, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

Els Crutchman

Marc Vicens, 2018.

Els Crutchman eren tan feliços i tan moderats en tots els seus costums, i els semblava tan bé tot el que els passava, que era inevitable sospitar que hi devia haver un cuc dins la seva poma rosada i que l’extraordinari color de la fruita només servia per amagar la gravetat i la profunditat de la infecció. La casa on vivien, per exemple, a Hill Street, amb totes aquelles finestres enormes. ¿Qui voldria que li entrés tanta llum a les habitacions de casa seva, tret d’algú que pateix complex de culpa?.

John CheeverNomés diga’m qui va ser, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

Will Pym

Marc Vicens, 2018.

En Will Pym era un home fet a si mateix; és a dir, un home que havia començat la seva vida adulta sense ni cinc ni cap contacte que no fos l’amistat general d’home a home, i havia ascendit fins a ocupar la vicepresidència d’una empresa de flassades de raió. Feia una generosa aportació anual a l’organisme de Baltimore que l’havia ajudat a trobar el bon camí, i podia explicar unes quantes anècdotes de quan treballava al camp, feia molt de temps, però el seu aspecte i el seu port eren els propis d’un membre acomodat de la classe mitjana alta, gairebé sense cap rastre de les angoixes d’un home que hagués mantingut una lluita penosa per tenir diners al banc.

John Cheever, Només diga’m qui va ser, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

La tia Percy

Marc Vicens, 2018.

Un dels membres més vitals de la meva família materna era una tieta que es feia dir Percy i que fumava cigars. No era una qüestió d’ambigüitat sexual. Era encantadora, bonica i molt femenina.

John Cheever, La Percy, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.