Mes: gener de 2019

Occident

Marc Vicens, 2019.

A Occident ningú tornarà a ser feliç, pensava també, mai més, avui dia hem de considerar la felicitat com un somieig antic, senzillament ja no se’n reuneixen les condicions històriques necessàries.

Anuncis

En general

Marc Vicens, 2019.

En general els homes no saben viure, no tenen cap familiaritat autèntica amb la vida, no s’hi senten mai del tot còmodes, per això persegueixen projectes diversos, més o menys ambiciosos, més o menys grandiosos segons el cas, en general per descomptat fracasen i arriben a la conclusió que hauria sigut millor, senzillament, haver-se dedicat a viure, però en general és massa tard.

Michel Houellebecq, Serotonina, Editorial Anagrama, 2019.

Fill de puta, no marxes?

Marc Vicens, 2019.

Abans de morir:

LA PAU DE L’ABISME

Fill de puta, no marxes? L’abisme és un perill

pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra

sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill

del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

per les portes i els cràters. Trist cabdell de cordill,

avar de les ortigues, tanques el cel amb barra

i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill

de puta? ¿Per ventura la tenebra t’amarra

damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul

troba el món tosc i gruny i amaga l’arma bruta?

Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult

tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa

la paret de la platja. Ah, tant d’odi insepult,

suma de res! Per què no marxes, fill de puta?

Mort:

FINAL!

-Havies d’haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t’havia d’haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,

t’esqueia una altra mort amb violència,

 la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has fet de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!–

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d’Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Joan Brossa, 1975.

Costelles

Marc Vicens, 2019.

Podría tomar el carnívoro un solomillo y luego una manzana, pero ¿para qué iba a querer manzanas que estuvieran hechas con solomillo? Pregunto a los herbíboros que conozco y aseguran que lo hacen porque les gusta. ¿Te gusta que parezca un filete? Niegan que sea eso lo que les gusta: es el sabor. ¿Qué sabor? ¿El sabor que adquiere la verdura al parecer un bistec? Me niego a creer que nadie encuentre mejor sabor en unas chuletas de cordero si se las dan con apariencia de repollo. ¿Cómo se resuelve este enigma?

Rafael Reig, El verano de la hamburguesa vegetal, Revista Eñe, 2016, La Fábrica.

Fosca

Marc Vicens, 2019.

Miro les estrelles i em vaig adonant

que, per elles, me’n puc anar a pastar fang.

Però a la terra la indiferència no és molèstia:

qui hem de témer és a l’home o bé a la bèstia.

¿Com ens sentiríem si les estrelles cremessin

amb una passió que no corresponguéssim?

Si cap dels dos no pot estimar més,

deixeu-me ser el qui estima en excés.

Encara que em consideri un fan

d’uns estels que m’envien al botavant,

ara que els veig he de confessar

que avui no n’he trobat cap a faltar.

Si es fonguessin o morissin estrelles,

hauria d’aprendre a mirar un cel sense elles

i a adonarme’n de com és de sublim la fosca total,

encara que em calgués un temps addicional.

W. H. Auden, El qui estima en excés, poemes escollits, traducció de Marcel Riera. Edicions de 1984, 2018.

No paris de ballar

Marc Vicens, 2019-

“Oh, ¿qui contempla fins que li dóna la gana”,

diuen el pagès i el pescador,

“la riba nadiua i la muntanyeta casolana,

envejant el membre adolorit o la durícia a la mà?

El pare i l’avi en aquesta terra es van instal·lar,

i aquí els pelegrins del nostre ventre s’han de quedar.”

Això diuen el pagès i el pescador

en el seu moment millor:

però la baixa resposta de la Mort s’aventura

per la collita perduda o la buida captura

o en un mes de maig decebedor.

La terra és una ostra que a dintre no té re,

no haver nascut és el millor que a l’home li pot passar;

l’ordre d’un agutzil és la fi de la feinada,

llença l’aixada i, mentre puguis, no paris de ballar.

W. H. Auden, L’eco de la mort, Un altre temps, poemes escollits, traducció de Marcel Riera.