Fa uns quants anys a Itàlia hi havia una cançó popular que es titulava “Marito in Città”. La melodia era senzilla i encomanadissa com una cançó de carrer. La lletra deia: “La moglie ce ne va, marito poverino, solo in cittadina”, i tratava de la difícil situació d’un home sol, d’aquella manera alegre i ridícula que sol ser habitual, com si quedar-se sol fos una situació essencialment còmica, com ara fer-se un embolic amb la llinya de pescar truites. El senyor Estabrook havia sentit la cançó mentre viatjava per Europa amb la dona (catorze dies; deu ciutats) i en algun teixit capriciós de la seva memòria havia quedat gravada una impressió indeleble de la lletra i la música. No l’havia oblidada; de fet semblava que no la podia oblidar, tot i que entrava en conflicte amb la seva idea de les possibilitats de la solitud.
John Cheever, Marito in città, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.
· M E N J A R · B L A N C · 