“Oh, ¿qui contempla fins que li dóna la gana”,
diuen el pagès i el pescador,
“la riba nadiua i la muntanyeta casolana,
envejant el membre adolorit o la durícia a la mà?
El pare i l’avi en aquesta terra es van instal·lar,
i aquí els pelegrins del nostre ventre s’han de quedar.”
Això diuen el pagès i el pescador
en el seu moment millor:
però la baixa resposta de la Mort s’aventura
per la collita perduda o la buida captura
o en un mes de maig decebedor.
La terra és una ostra que a dintre no té re,
no haver nascut és el millor que a l’home li pot passar;
l’ordre d’un agutzil és la fi de la feinada,
llença l’aixada i, mentre puguis, no paris de ballar.
W. H. Auden, L’eco de la mort, Un altre temps, poemes escollits, traducció de Marcel Riera.
· M E N J A R · B L A N C · 