Miro les estrelles i em vaig adonant
que, per elles, me’n puc anar a pastar fang.
Però a la terra la indiferència no és molèstia:
qui hem de témer és a l’home o bé a la bèstia.
¿Com ens sentiríem si les estrelles cremessin
amb una passió que no corresponguéssim?
Si cap dels dos no pot estimar més,
deixeu-me ser el qui estima en excés.
Encara que em consideri un fan
d’uns estels que m’envien al botavant,
ara que els veig he de confessar
que avui no n’he trobat cap a faltar.
Si es fonguessin o morissin estrelles,
hauria d’aprendre a mirar un cel sense elles
i a adonarme’n de com és de sublim la fosca total,
encara que em calgués un temps addicional.
W. H. Auden, El qui estima en excés, poemes escollits, traducció de Marcel Riera. Edicions de 1984, 2018.
· M E N J A R · B L A N C · 