Month: gener de 2019

Happy end

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

No haurien sabut dir exactament què havia canviat amb el final de la guerra. Durant molt temps els va semblar que l’única impressió que podien experimentar era la d’un acabament, d’una fi, d’una conclusió. No pas un happy end, no pas un cop d’efecte sinó, ben al contrari, una fi esllanguida, melangiosa que deixava al seu darrera un sentiment de buit, d’amargor, ofegant els records dins l’ombra. El temps s’havia arrossegat, havia fugit; s’havia acabat una època; havia tornat la pau, una pau que no havien conegut mai; la guerra s’acabava. Tot de cop set anys queien en el passat: els anys d’estudiants, els anys de les trobades, els anys més bons de la seva vida.

Georges Perec, Les coses, traducció de Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó, Edicions de la Magrana / Edicions 62, 1988.

Així vivien, ells

Sin categoría Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Així vivien, ells i els seus amics, en els seus pisets atapeïts i simpàtics, amb les seves passejades i les seves pel·lícules, els grans menjars fraternals, els projectes meravellosos. No eren infeliços. Alguns goigs de viure, furtius, evanescents, els il·luminaven els dies. Alguns vespres, havent sopat, els costava aixecar-se de la taula; s’acabaven una ampolla de vi, picaven unes nous, encenien unes cigarretes. Algunes nits no aconseguien adormir-se i, mig asseguts, arrapapats als coixins, amb un cendrer entremig, parlaven fins a la matinada. Alguns dies passejaven, tot xerrant, durant hores senceres. Tot somrient, es miraven al vidres dels aparadors. Els semblava que tot era perfecte; caminaven lliurement, els seus moviments eren deseixits, semblava que el temps ja no els atenyés. En tenien prou amb ser allà, al carrer, un dia de fred sec, de vent fort, càlidament vestits, cap al tard, dirigint-se, sense pressa però amb bon pas, a una casa amiga, perquè el més mínim gest –encendre una cigarreta, comprar una paperina de castanyes calentes, obrir-se pas entre la gentada a la sortida d’una estació– els aparagués com l’expressió clara, immediata d’una inesgotable felicitat.

Georges Perec, Les coses, traducció de Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó, Edicions de la Magrana / Edicions 62, 1988.

La Sylvie i en Jérôme

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Durant molt de temps havien restat absolutament anònims. Vestien com estudiants, és a dir, malament. Sylvie només amb faldilla i jerseis lletjos, uns pantalons de pana, una trenca; Jérôme amb una canadenca llardosa, un vestit de confecció, una corbata lamentable. Es van capbussar amb delícia dins l’estil anglès. Van descobrir els teixits de llana, les bruses de seda, les camises de Doucet, les corbates de vel, els mocadors de seda, el tweed, el lambs-wool, el caixmir, el vicunya, el cuir i el vestit de punt, el lli, i finalment la jerarquia magistral de calçats que va dels Churchs als Weston, dels Weston als Bunting, i dels Bunting als Lobb. El seu somni va ser un viatge a Londres.

Georges Perec, Les coses, traducció de Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó, Edicions de la Magrana / Edicions 62, 1988.

En Blake

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

En Blake es va beure un segon gibson i va veure al rellotge que havia perdut l’exprés. Agafaria el tren que feia totes les parades, el de les cinc quaranta-vuit.

John Cheever, El tren de les cinc quaranta-vuit, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

L’oncle Sidney

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

L’oncle Sidney va tornar de la tomba balancejant-se i es va asseure al sofà al costat d’en Richard, fent pudor d’alcohol. Havia estat borratxo d’ençà que havia descobert la bogeria de la seva dona.

John Cheever, La còmoda, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

El senyor Estabrook

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Fa uns quants anys a Itàlia hi havia una cançó popular que es titulava “Marito in Città”. La melodia era senzilla i encomanadissa com una cançó de carrer. La lletra deia: “La moglie ce ne va, marito poverino, solo in cittadina”, i tratava de la difícil situació d’un home sol, d’aquella manera alegre i ridícula que sol ser habitual, com si quedar-se sol fos una situació essencialment còmica, com ara fer-se un embolic amb la llinya de pescar truites. El senyor Estabrook havia sentit la cançó mentre viatjava per Europa amb la dona (catorze dies; deu ciutats) i en algun teixit capriciós de la seva memòria havia quedat gravada una impressió indeleble de la lletra i la música. No l’havia oblidada; de fet semblava que no la podia oblidar, tot i que entrava en conflicte amb la seva idea de les possibilitats de la solitud.

John Cheever, Marito in città, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.