Nusos
Month: Juny de 2019
El director d’orquestra
Va ser la música romàntica la que va inflar desmesuradament la personalitat del Kapellmeister (el director d’orquestra), fins al punt de conferir-li –amb el prestigi del qual gaudeix en els nostres dies sobre el pòdium, que concentra totes les mirades sobre seu– el poder discrecional que exerceix sobre la música confiada a la seva cura. Encimbellat dalt del seu trípode sibil·lí, imposa a les composicions que dirigeix els seus moviments, els seus matisos particulars i arriba fins al punt de parlar, amb un desvergonyiment càndid, de les seves especialitats, de la seva cinquena, de la seva setena, com un cuiner presumeix d’un plat que ha cuinat ell mateix.
Igor Stravinski, Poètica musical, traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà, Accent Editorial, 2008.
Són els que són
AMICS – Diu l’adagi que la família és la que és però els amics els triem. La pega és que també són els que són els veïns de l’escala, els companys de la feina, els directors dels diaris, els monarques i presidents, els fitxatges de l’estiu, els tertulians a la ràdio, els plats del menú al migdia, els llibres que es tradueixen, les parades d’autobús. Vull dir que com a mínim visca els amics.
Jaume Subirana, Cafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.
Psicodèlic
Fortuna
En cuanto a la Fortuna, ni la considera una divinidad como cree la muchedumbre –puesto que la divinidad no hace nada en desorden–, ni una causalidad insegura, pues no cree que a través de ésta se ofrezcan a los hombres el bien o el mal para la vida feliz, aunque determine el rumbo inicial de grandes bienes o males. Piensa que es mejor ser sensatamente desafortunados que gozar de buena fortuna con insensatez. Pero es mejor que lo rectamente decidido se enderece en nuestras propias acciones con su ayuda.
Epicur, Carta a Meneceo, Carlos García Gual, Alianza Editorial, Madrid 2002.
Accents
¿Qui de nosaltres, sentint música de jazz, no ha experimentat una sensació agradable i propera al vertigen quan un ballarí o un músic solista s’obstinava a marcar accents irregulars i això no obstant no aconseguia allunyar l’orella de la pulsació regular del metre marcada per la percussió?
Igor Stravinski, Poètica musical, traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà, 2008.
Amb el cap
¿Que no s’adona, vostè, que jo treballo amb el cap, amb tossuderia i perseverança, i que sovint estic actiu en el millor sentit de la paraula, just quan fa l’efecte que soc un baliga-balaga, orfe de responsabilitats, el mandrós que, sense feina ni pensaments es perd, somiador i cançoner, en el blau i el verd, i que hi ganduleja, causant una impressió pèssima?
Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.
Que n’és!
Que n’és de bella, la bellesa i de fascinant, el que fascina!
Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.
Embotellar
Dicotomia
–Només hi ha un present. I un passat, i un futur.
–No ho entenc.
–Vosaltres –diu en Hans– sou dicotomistes. Això fa mil·lenis que està refusat. Veus aquelles dues estrelles juntes? –A davant hi ha dues estrelles juntes molt brillants.
–Sí –diu en Pinya, molt seriós i concentrat.
–La de l’esquerra deu ser a mil anys llum i la de la dreta a cent mil anys llum. Això vol dir que en realitat estan molt més separades, però com que la imatge de la dreta triga molt més a arribar llavors les veiem juntes.
Joan Miquel Oliver, Alexandra Schneider und ihr Casiotone, L’altra editorial, 2018.
· M E N J A R · B L A N C · 