Month: Setembre de 2019

Animalistes

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Abans que continuem, cal reconèixer que la qüestió de si els diferents animals senten dolor, i com el senten, i per què hauria de ser injustificable inflingir-los dolor per poder-nos-els menjar, és extraordinàriament complexa i difícil. I la neuroanatomia comparativa és només una part del problema. Com que el dolor és una experiència mental plenament subjectiva, no podem accedir mai a cap dolor que no sigui el nostre, i de fet la simple discussió dels principis que ens permeten deduir que els altres éssers humans pateixen dolor i tenen un interès legítim a no patir-ne ja ens obliga a recórrer a les branques fonamentals de la filosofia: metafísica, epistemologia, axiologia, ètica. El fet que ni tan sols els mamífers no humans més evolucionats pugui fer ús del llenguatge per comunicar-nos la seva experiència mental subjectiva només és la primera capa de complicació afegida quan s’intenta fer extensius als animals els nostres raonaments sobre el dolor i la moralitat.

David Foster Wallace, Contempleu el llamàntol, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del periscòpi, 2019.

Llamàntol

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Fins a algun moment del segle XIX, els llamàntols eren un aliment directament vulgar que només menjaven els pobres i els reclusos. Tot i la duresa de les condicions penals de l’època, en algunes colònies nord-americanes hi havia lleis que prohibien donar llamàntol als presos més d’un cop per setmana, perquè s’entenia que era una pràctica cruel i extraordinària, com si els fessin menjar rates.

David Foster Wallace, Contempleu el llamàntol, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del periscòpi, 2019.

Turistes

Aquarel·la Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Per mi, ser un turista és convertir-te en la forma més pura de nord-americà actual: una persona alienada, ignorant, delerosa del que mai podrà tenir, decebut d’una manera que ets incapaç de reconèixer. És espatllar, per pura ontologia, la genuïtat no espatllada que et disposes a experimentar. És impostar la teva presència en llocs que, en tots els sentits no econòmics, serien millors, més reals, sense tu.

David Foster Wallace, Contempleu el llamàntol, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del periscòpi, 2019.

TV

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Estic convençut que la televisió, amb una potència que cau en algun punt entre el símptoma i la sinècdoque, és al rerafons d’una autèntica crisi de la cultura i la literatura nord-americanes, però no combrego amb els reaccionaris que la veuen com una mena d’ens malèvol imposat al populatxo innocent, un aparell que fa minvar el QI i afecta els resultats acadèmics a mesura que tots plegats hi seiem davant amb el cul cada cop més gros i petites espirals hiptòtiques rodant-nos als ulls.

David Foster Wallace, Certament el final d’alguna cosa, sembla que hàgim de pensar, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del periscòpi, 2019.

Oficis

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

L’altre dia parlava amb el pintor Labarta d’una cosa tristíssima que passa a Catalunya i a tot el món. Aquesta cosa tristíssima és el fet que la indústria està matant l’ofici, en una escala tan llastimosa, que molts oficis ja no existeixen: les fàbriques s’encarreguen de tot. Avui dia hi ha molts fusters que no saben fer cadires i molt ferrers que no saben fer una reixa.

(17-XII-1922)

Josep M. de Sagarra, L’ànima de les coses, Quaderns Crema, 2001.

Motos d’aigua

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019

Les motos d’aigua són com els mosquits dels ports caribenys, molestes, irrellevants i sembla que omnipresents. Fan un soroll que és un encreuament entre una gàrgara i una serra elèctrica. N’estic fart, de les motos d’aigua, i això que no n’he fet servir mai cap. Recordo haver llegit en alguna banda que les motos d’aigua són increïblement perilloses i molt propícies als accidents, un petit consol mesquí ara que contemplo els paios rossos d’abdominals marcadíssims i ulleres amb cordill fluorescent que brunzeixen d’una banda a l’altra mentre tracen jeroglífics d’escuma.

David Foster Wallace, Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer. He ballat (breument) la conga. Antologia d’articles. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Edicions del Periscopi, 2019.