La millor metàfora que conec sobre el que és ser un escriptor de ficció apareix a Mao II, de Don DeLillo, quan diu que un llibre a mig escriure és una mena de nadó esgarrifosament deforme que segueix l’escriptor allà on va, sempre reptant darrere seu (és a dir, arrossegant-se pel terra dels restaurants on l’escriptor prova de menjar, etcètera), repugnat en els seus defectes, hidrocèfal, sense nas, amb uns braços com aletes de peix, incontinent, retardat, amb un regalim de líquid cerebroespinal que li surt per la boca quan miola i borbolla i crida l’escriptor perquè vol exactament el que la lletjor li garanteix que aconseguirà: l’atenció completa de l’escriptor.
David Foster Wallace, La gràcia que té, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.
· M E N J A R · B L A N C · 