Santa Clara és un riu
Month: Desembre de 2019
Temps de sopes
S’ha acabat el temps. ¿Quin temps? El teu temps a l’illa. Sembla que sí. ¿Te n’alegres? ¿De què? ¿D’anar-te’n d’aquí, de sortir a fora i començar alguna cosa nova? ¿Una cosa nova? ¿Com ara què? Potser alguna cosa que puguis fer tot sol. Això no existeix: a totes les sopes que remenes ja hi ha escopit algú.
Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany, traduït per Joan Ferrarons, Club Editor, 2016.
Càstig
Fa cinc dies que he acabat el càstig. Demà l’haig de lliurar. ¿Ho haig de fer? El que importa no és el resultat, havia dit Himpel una vegada, sinó l’esperit i la perseverança que porten al resultat desitjat.
Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany, traduït per Joan Ferrarons, Club Editor, 2016.
Durar
Perquè una cosa duri, no cal que la tornis a veure; hi ha coses que primer cal perdre-les per poder-les tenir sense preocupar-se’n.
Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany, traduït per Joan Ferrarons, Club Editor, 2016.
Insatisfet
T’hi has d’acostumar, a les pèrdues, Vit-vit. De vegades és bo que un no es pugui quedar el que té. Sempre cal tornar a començar. Mentre ho fem, podrem posar esperança en nosaltres mateixos. Mai no he estat satisfet, Siggi, i deixa que et doni un consell: estigues tan insatisfet com puguis.
Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany, traduït per Joan Ferrarons, Club Editor, 2016.
Boing
Escolta-la
Picar fort
Suposo que queda clar que entenc la literatura purament com un esport de contacte. Qui pica més fort i millor. L’efectivitat. “Using no way as a way, no limitation as a limitation…” Per això, i no per cap altra cosa, sóc bauçanista foribund. “No way as a way…”
Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, Editorial Fonoll, 2009.
A la iugoslava
La padrina m’explicava que en temps de la República els enterraments eren molt més divertits, més variats. Al poble hi havia dos o tres maçons que portaven la veu cantant, un d’ells era un parent meu: el tiet Pep. Aquests maçons de secà pensaven que calia treure la gent de la superstició. El primer, treure’ls-hi la por a la mort, l’arma de l’Esglèsia per controlar-los. Els enterraments, doncs, ja no podien ser espectacles fúnebres. Calia optimisme. Així, explica la padrina, durant els pocs anys de la República, alguns enterraments es feien amb banda de música, una mica a la iugoslava, a la Kusturica, tocant peces alegres i ràpides.
Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, Editorial Fonoll, 2009.
Tra, tra!
Miquel Bauçà diu: “El problema és que els catalans volem dues coses alhora: ser lliures i caure bé. Impossible.”
Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, Editorial Fonoll, 2009.
Llibres
Marc Vicens, 2018.
La cosa va així. Les editorials entreguen carretades de llibres a les distribuïdores, a veure si amb algun hi ha sort. Les distribuïdores, com el seu nom indica, distribueixen els llibres per les llibreries. Els llibreters intenten vendrel’s. Passat un mes o dos, els llibres no venuts, és a dir, la majoria, són retornats a les distribuïdores, que els emmagatzemen. Quan les distribuïdores ja en tenen els collons plens, truquen a les editorials:
–Senyor editor, sap aquell llibre d’aquell autor tan mengívol, amb aquella contraportada tan laudatòria i que vostè deia que ens traurien de les mans, bé, doncs ara són cinquanta caixes plenes, set metres quadrats de magatzem que necessito.
Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, Editorial Fonoll, 2009.
· M E N J A R · B L A N C · 