Month: gener de 2020

Jardins (II)

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

Però no cal quedar-se simplement en amant de jardins. L’oceà, les muntanyes, els grans rius, fins i tot el desert, tenen una altra espècie de bellesa força més atractiva, profunda, plena d’ànima. Potser no són perfectes; però qui gosaria trobar defectes al “Mont Blanc”, o als Germans Karamazov, o al Tristany?

Carta a la família Torres (17/X/1940)

Màrius Torres, Les coses tal com són, A contra Vent Editors, 2011.

Jardins (I)

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

Un jardí –un jardí francès, sobretot– és sovint una cosa perfecta, i mai no deixa de ser un indret encantador, ple de seduccions, civilitzat, admirable. A qui no agraden, doncs, els jardins?

Carta a la família Torres (17/X/1940)

Màrius Torres, Les coses tal com són, A contra Vent Editors, 2011.

Massa dolç

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

No és cert que tu siguis sentimental en el sentit del sentimentalisme que jo detesto. Tampoc ho són ni Chopin, ni Beethoven, ni aquell altre senyor. Els sentiments autèntics són un do de Déu, i només els bàrbars poden menysprear-los. Al contrari, com més sensible és una persona, més pot interessar-me. Però per sentimentalisme jo volia entendre aquella posició falsa, feta de mistificacions i de sentiments còmodament fixats i estantissos. Els sentiments sincers i la franca sensualitat mereixen tots els meus respectes, i fins i tot diré que tenen tota la meva simpatia. Però els guisats de recepta i a base d’ingredients no naturals sinó, podríem dir, químics, els deixo per a paladars més depravats que el meu.

Carta a Mercè Figueras, (27/IX/1937)

Màrius Torres, Les coses tal com són, A contra Vent Editors, 2011.

Vitamines

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

Cal ser fidel al passat, però en tant que passat. Estimar els records en tant que records. Però és contra natura de voler viure en el passat, i alimentar-se de records és com aquell que viu només de conserves. Li falten vitamines.

Màrius Torres, Les coses tal com són, Contra Vent Editors, 2011.

Geranis

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

I encara et vull demanar una altra cosa: dius que esperes a tornar-me el gerani perquè hi ha una flor a punt d’obrir-se. No sé si és una veritat o una fantasia, però sempre he sentit dir que les plantes joves i menudes no han de florir, que l’esforç de fer una flor els retarda o els impedeix la naixença, com un enamorament precoç pot fer-ho en els adolescents. Jo no vull que el meu gerani es neuleixi, i et demano que li tallis aquesta flor prematura. Si no tens cor de fer-ho, envia-me’l.

“Carta a Mercè Figueras” (15/VII/1937)

Màrius Torres, Les coses tal com són, Contra Vent Editors, 2011.

Tiberis

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2019.

Una oca grossa i daurada estava posada en un cap de taula i a l’altre cap, en un fons de paper prisat, amb uns quants brots de julivert repartits, estava posada una gran cuixa de porc, amb la pell de fora treta, i salpicada de crostonets de pa torrat, amb un serrell immaculat de paper al voltant del garró, i al costat hi havia un tall rodó de bou especiat. Entre els dos caps rivals hi havia rengleres paral·leles de plates d’acompanyament: dues petites catedrals de gelatina, vermella i groga; un plat fondo ple de motlles de menjablanc amb confitura vermella; una gran plàtera verda en forma de fulla amb la tija fent d’ansa, on hi havia caramulls de panses púrpura i ametlles pelades, acompanyada d’una plàtera on hi havia un sòlid pa de figues d’Esmirna, una plata de crema coberta de nou moscada ratllada, un petit bol ple de bombons i caramels embolicats amb paper d’or i plata i un gerro de vidre d’on sortien unes llargues tiges d’api. Al centre de la taula es dreçaven, com sentinelles d’una fruiteria que contenia una piràmide de taronges i pomes americanes, dues ampolles antigues i panxudes de vidre tallat, una amb porto i l’altre amb xerès fosc. Sobre el piano rectangular tancat un púding en una plata groga immensa s’estava a l’espera, i al darrere hi havia tres escamots d’ampolles, de cervesa blanca, de negra i de gasosa, arrenglerats segons els colors dels seus uniformes; els dos primers de negre amb etiquetes vermelles i marrons; el tercer escamot, més petit, de blanc amb faixes transversals verdes.

James Joyce, Els morts. Dublinesos. Traducció de Joaquim Mallafrè, Edicions Proa, 2015.