Month: febrer de 2020

Cuida’t molt

Marc Vicens, 2020.

És més aviat una sensació. I alhora és un producte de debó; se suposa que es produeix dintre teu, la sensació: una barreja de relaxació i estimulació, d’indulgència distesa i turisme frenètic, i tota la combinació de servilisme i condescendència que la indústria propagandística resumeix en el verb cuidar, en el sentit d’aviciar i consentir. És un verb escampat per tots i cadascun dels prospectes dels megaoperadors: “… com no l’havia cuidat mai ningú”, “Cuidi’s amb una visita a les nostres saunes i jacuzzis”, “Posi’s a les nostres mans, el cuidarem”, “Cuidis entre la brisa càlida de les Bahames”.

David Foster Wallace, Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Pa i vi

Marc Vicens, 2020

Lletania

Ets el pa i el ganivet,

la copa de cristall i el vi.

Ets la rosada matinal a l’herba

i la roda xardorosa del sol.

Ets el davantal blanc del forner

i els ocells a la maresma envolant-se de cop.

No ets, en canvi, el vent a l’hort,

les prunes damunt del taulell

o el castell de cartes.

I certament no ets l’aire perfumat de pi.

De cap manera no ets l’aire perfumat de pi.

Pot ser que siguis el peix a sota del pont,

potser fins i tot el colom al cap del general,

però no ets ni de bon tros

el camp de blavets al capvespre.

I una mirada ràpida al mirall mostrarà

que no ets ni les botes allà al racó

ni la barca adormida al cobert.

Potser t’interessa saber,

parlant de la profusa imatgeria del món,

que jo soc el so de la pluja a la teulada.

I resulta que soc també l’estel fugaç,

el diari del vespre volant per un carreró

i el cistell de castanyes a la taula de la cuina.

I soc la lluna als arbres

i la tassa de te de la dona cega.

Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja, traducció de Jaume Subirana. Godall Edicions, 2019.

Afeitada

Marc Vicens, 2020.

Quins avantatges esperava afaitant-se de nit?

Una barba més suau; una brotxa més suau si se la deixava intencionadament, d’afaitada en afaitada, en la seva sabonera aglutinada; una pell més suau si hom trobava inesperadament coneixences femenines en indrets remots a hores inhabituals; tranquil·les reflexions sobre el transcurs del dia; una sensació de més net en despertar d’un son més refrescant, ja que els sorolls matutins, les premonicions i pertorbacions, el clasc d’un dipòsit de llet, els dos trucs d’un carter, un diari llegit, rellegit en ensabonar-se, reensabonar-se al mateix lloc, un xoc, un tret, distret per res que el distragués, podien ocasionar una marxa més ràpida d’afaitada i un tall, incisió en la qual un esparadrap amb precisió tallat i humitejat i aplicat s’adheria com calia.

James Joyce, Ulisses, traducció de Joaquim Mallafrè, Editoria Proa, 2013.

Espresso doble

Marc Vicens, 2020.

Penjat

Aquell matí clar d’octubre

només duia un espresso doble

i una dosi d’antidepressius,

però allà a la riba de l’embassament

amb les barques de rems cap per avall

vaig tenir la sensació que caminava amb Jane Austen,

per fer servir l’argot del carrer.

Sí, duia posada la corona,

com els agrada dir als drogadictes,

cosia una gorra per a Charlie,

entretenia la tropa,

seia a l’estudi amb H.G. Wells…

tantes maneres d’expressar l’estat

de benevolència sobirana

en què el simple do de la vista ja és motiu de joia.

Després, a la tarda,

quan finalment em vaig despenjar,

també m’hi esperava tot un vocabulari.

A la cadira entapissada al costat de la finestra,

amb la fosca vessant dins l’habitació,

semblava que no estigués fent res,

però per dins estava enfeinat jugant a bales,

com els agrada dir-ho als espietes,

parlava amb Marco Polo,

feia malabars amb tortugues,

travessava el centrifugat

o –la meva preferida, si n’he de tenir una–

[m’havia quedat sense llet.

Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja, traducció de Jaume Subirana. Godall Edicions, 2019.