Month: Setembre de 2020

Desconcert

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2010.

Desconcertante. Ni que lo digas. ¿No son siempre las cosas más complicadas o más sencillas de lo que parecen? Si las cosas no fueran desconcertantes, ¿para qué íbamos a intentar aclarar con nuestras pobres palabras y con nuestras pequeñas vidas lo que sentimos?

John Berger, Sobre el dibujo, traducció de Pilar Vázquez, Editorial Gustavo Gili, 2011.

No escoltar

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

El hecho de no poder escuchar un chiste ni ver determinadas imágenes (un cuadro o incluso un tuit) y de calificarlo todo de sexista o racista (lo sea o no) y por tanto considerarlo dañino e intolerable –por lo que nadie más debería escucharlo, verlo o tolerarlo– constituye una manía nueva, una psicosis que la cultura ha ido cultivando.

Bret Easton Ellis, Blanco, traducción de Cruz Rodríguez Juiz, Penguin Random House, 2020.

Massa bé

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

L’atractiu més gran de la tele minut a minut és que involucra sense exigir. T’estimula mentre descanses. Et permet rebre sense donar.

(…)

La seva responsabilitat social és una mica com els dissenyadors d’armes militars: no és culpa seva fins que comencen a fer massa bé la seva feina.

David Foster Wallace, He ballat (breument) la conga, Antologia d’articles. Traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Els nois

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

Els nois de la platja gran riuen

i canten, tot i que el soroll

arriba somort. Es perceben,

des de la terrassa, paraules

de lluny, melodies, tambors.

Aprofiten els tobogans,

els dels patinets de pedals,

per fer capgirells i equilibris.

N’arriben uns quants més, nedant.

S’assequen com si fossin gossos:

s’ajupen, fan anar els cabells

ara endavant, ara endarrere.

(fragment)

Josep M. Fonalleras, L’estiuejant, Edicions Vitel·la, 2020.

Crol

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

(…)

Fa poc, acaba de passar

un nedador gran, amb barnús,

gorra de bany de color blanc,

i, a les orelles, taps de cera.

A la platja dels pescadors,

es posa la pinça del nas

i deixa el barnús a la sorra.

Neda crol, amb un ritme lent,

però continu, persistent.

Cada dia fa, al capvespre,

el trajecte de la badia.

Dues braçades amb el cap

enfonsat; l’aixeca, respira,

el torna a enfonsar. Així, sempre.

(fragment)

Josep M. Fonalleras, L’estiuejant, Edicions Vitel·la, 2020.

L’estiuejant

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

Un estiuejant mira el mar

des de la terrassa de casa.

Hi ha una taula de ferro

malmesa per la salabror.

Les potes fan un arabesc,

ara despintat, com les vores,

i, a la terrassa, cinc testos

amb cintes, que duren tot l’any.

L’home, quan acaba l’estiu,

les entra a dins, prop de la porta,

a redós de les llevantades.

(fragment)

Josep M. Fonalleras, L’estiuejant, Edicions Vitel·la, 2020.

Categories

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

En Duchamp, l’exposició estètica de l’objecte més vulgar possible només perseguia objectius teòrics: equivalia a una afirmació com ara “El museu és el mausoleu és el lavabo d’homes”, etc. Era un exemple del que Octavio Paz anomena la “metaironia”, un intent de fer palès que les categories que tendim a dividir entre superior/artístic i inferior/vulgar de fet són tan interdepedents com per ser coexistives.

David Foster Wallace, He ballat (breument) la conga. Antologia d’articles. Traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Ona

Digital Deixa un comentari
Marc Vicens, 2020.

Flameja al sol ponent l’estol de veles

en el llunyà confi del cel i l’aigua.

La mar, inquieta, com un pit sospira

en la platja reclosa i solitària.

D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Ni un núvol en el cel… ni un alè d’aire…

D’on pot venir la inquietud de l’ona?

Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.

Flameja, al sol ponent, l’estol de veles.

Joan Maragall, Flameja al sol ponent, Els millors poemes, Editorial Columna, 1998.