Vine, gat bell, al meu cor amorós;
les teves urpades mesura,
deixa’m nedar en els teus ulls torbadors,
mescla de ferro i d’àgata dura.
Mentre els meus dits amanyaguen a plaer
el teu cap i el teu dors atlètic,
i que la mà se’m torba de plaer
en palpar el teu cos enèrgic,
la meva dona veig. El seu esguard,
igual que el teu, bèstia xalesta,
fred, profund, talla i fendeix com un dard,
i, des dels peus fins a la testa,
un aire tènue, un perfum com de tu,
neden entorn del seu cos bru.
Charles Baudelaire, El gat, Les Flors del Mal, versió de Xavier Benguerel, Edhasa, 1990.
· M E N J A R · B L A N C · 