Recorda
L’amor ha fet un àpat de nosaltres.
Som ja buides clofolles,
deixies del banquet del Rei.
Recorda les tovalles
blanquíssimes, la boca
plena de riures i de secretes remors,
com va menjar-nos,
com vàrem ser mesclats!
Va ser un convit inoblidable,
ric com esqueia a l’hoste
que va escollir-nos.
Que no ens fèrem
pregar, n’ets testimoni, no pel goig
de l’àpat, no, que no podíem
preveure si tindríem tanta fam
de ser menjats.
Més aviat
empal·lidíem pel camí
fullós de veus on va sorprendre’ns
la nit i que, de sobte, algú
ens cridés amb paraules
tan convincents i pures,
de rara mel.
I dèiem: és la vida
que ens parla, no de mort, mal que sentíssim
molta de por de travessar el llindar
de la hisenda secreta.
Va rentar-nos amb foc,
va ungir-nos amb olis,
ens va parar llit
en una cambra de silenci
que dóna sobre el mar.
Des de llavors puc dir
que ens hem fet, l’un a l’altre,
més cada dia, que a redós,
o caminant a la ventura
vivim, creixem, al centre
mateix del ser.
(De Realitats, Barcelona, 1963)
Joan Vinyoli, Els millors poemes, Columna Edicions, 1998.
· M E N J A R · B L A N C · 