Estan sonats, com si no sabessin que és impossible, això de prohibir pintar. Amb els mitjans que tenen poden aconseguir moltes coses i prohibir-ne moltes, segurament, però ¿que algú deixi de pintar? Això sí que no.
Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany, traduït per Joan Ferrarons, Club Editor, 2016.
¿Que no s’adona, vostè, que jo treballo amb el cap, amb tossuderia i perseverança, i que sovint estic actiu en el millor sentit de la paraula, just quan fa l’efecte que soc un baliga-balaga, orfe de responsabilitats, el mandrós que, sense feina ni pensaments es perd, somiador i cançoner, en el blau i el verd, i que hi ganduleja, causant una impressió pèssima?
Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.
Així, doncs, tot, tota aquesta vida tan rica, els colors amables i evocadors, aquest entusiasme, aquesta joia i ganes de viure, tots els significats humans, la família, els amics i l’estimada, aquest aire clar i tendre, ple d’imatges divinament belles, les cases paternals i maternals i els carrers hospitalaris i plàcids, el son tan alt, la lluna i els cors i ulls de les persones, tot es pansirà i morirà algun dia.
Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.
Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d’ells veig armar: xaloc, llevant los deuen subvenir ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà·l mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets; fugint al mar on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran e prometran molts dons de cera fets; la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descoberts no seran. En lo perill no·m caureu de l’esment, ans votaré al Déu qui·ns ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lats; mas jo no creu que mon voler sobrats pusca ésser per tal departiment. Jo só gelós de vostre escàs voler que, jo morint, no meta mi en oblit. Sol est pensar me tol del món delit car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort d’amar perdau poder e sia tost en ira convertit, e jo, forçat d’aquest món ser eixit, tot lo meu mal serà vós no veer. Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor, car prop d’aquell jo·m trobara tot sol? Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant, de tot l’avenidor.
Jo són aquell pus extrem amador aprés d’aquell a qui Déu vida tol. Puis jo són viu, mon cor no mostra dol tant com la mort per sa extrema dolor. A bé o mal d’amor jo só dispost, mas per mon fat fortuna cas no·m porta. Tot esvetlat, ab desbarrada porta, me trobarà faent humil respost. Jo desig ço que·m porà ser gran cost i aquest esper de molts mals m’aconhorta. A mi no plau ma vida ser estorta d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost; lladoncs les gents no·ls calrà donar fe al que amor fora mi obrarà; lo seu poder en acte·s mostrarà e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós jo·n sent més que no·n sé, de què la part pijor me’n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està. A joc de daus vos acompararé.
Ausiàs March, “Veles e vents han mos desigs complir”.