Els paranys del mon eren el camí de pecat. Ell cauria. Encara no havia caigut, però cauria, en silenci, en un instant. Car no caure era massa dur, massa dur; i sentí la caiguda silenciosa de la seva ànima, tal com s’esdevindria en qualsevol moment futur; sentí que anava caient, caient, però sense haver caigut encara; que no havia caigut encara; però que estava a punt de caure.
James Joyce, Retrat de l’artista adolescent, traducció de Maria Teresa Vernet, Edicions 62, 1993.
· M E N J A R · B L A N C · 