Los Planetas, El apocalipsis zombie
Month: Desembre de 2022
Passeig amb gos
Marc Vicens, 2022
Pila de llenya
serena, no té por
d’un fred incert
quan la destral reposa
i a casa em mena el gos
Jaume Rufí
Intel·lecte
L’intel·lecte de l’home és un altre món. Entre el real i aquest hi ha la mateixa relació que entre la paraula i la idea, o entre la paraula i la lletra: un món de conceptes, de signes, un món de convencionalismes; un món finit com l’individu, limitat com ell, amb una escala petita de notes, geomètric.
Joaquim Torres-Garcia, Escrits sobre art, Edicions 62, 1986.
La Vida
Dins la Natura la mort no existeix: tot és transformació, canvi, evolució… però tot viu, tant lo orgànic com lo inorgànic. En un sentit o altre, tot afirma el seu caràcter peculiar dins de la Vida.
Joaquim Torres-Garcia, Escrits sobre art, Edicions 62, 1986.
Presència
Son las personas superficiales las únicas que no juzgan por las apariencias. El misterio del mundo es lo visible, no lo invisible.
Oscar Wilde, en una carta.
Susan Sontag, Contra la interpretación, traducció de Horacio Vázquez Rial
I demà què?
Ben ordenat
La pintura ha de menyspreuar tot lo que tant entusiasma al públic poc cultivat, com és aquesta il·lusió de realitat, la finesa i varietat de tintes, els esfumats, el detall nimi, certes suavitats de llum, i coses per l’estil; i atendre només a lo essencial, a la veritat de les coses, a lo que veu la intel·ligència i no els ulls, a la proporció, a lo ben ordenat i compost, movent-se sempre dins lo general, abarcant el món en una imatge.
Joaquim Torres-Garcia, Escrits sobre art, Edicions 62, 1986.
Realitats
Però ningú ha vist altra bellesa que la que hagi pogut veure en la realitat. Imaginar-se o crear un tipo superior a la realitat, només és possible que per la idealització d’aquesta realitat. Però la bellesa que un artista, per gran que sigui, posi en un quadro o en una estàtua, ell té d’haver-la vista en la realitat.
Joaquim Torres-Garcia, Escrits sobre art, Edicions 62, 1986.
Orquestra
Un arquitecte que escollís, per a un museu de pintura o una sala de concerts, les línies arquitectòniques menys clàssiques, una decoració bigarrada, que disputés els colors als quadres i que volgués cridar més que l’orquestra, ¿no estaria en desacord amb l’objecte de l’edifici?
Joaquim Torres-Garcia, Escrits sobre art, Edicions 62, 1986.
Pompeia
No sé amb quin dret els pintors de paret s’anomenen a si mateixos pintors decoradors, ni tampoc per què es diu decoració de l’abominable pintura i papers pintats amb que es cobreixen sostres i murs. Cert que a Pompeia, potser la vanitat va exigir dels pintors la imitació de marbres de colors, en les cases en què no podien tenir-los de debó. Però, entre nosaltres, el mateix sentiment, ens ha portat a majors desgràcies. Perquè la invenció del paper pintat, i pintat com s’usa, és a dir, amb aquests ramejats detestables i monòtons: els adornos de guix, els celatges dels sostres, i tota mena de doradillos i mostres bigarrades, escampades per corredors i sales, és el pitjor càstig que podria imaginar-se pels ulls, i que patim i patirem estona.
Joaquim Torres-Garcia, Escrits sobre art, Edicions 62, 1986.
· M E N J A R · B L A N C · 