Aquest matí, quan entelava el cel
amb versos molls, totes les coses
seguien fent comerç. Es canviaven
diners per drogues.
Malament t’ho cous:
els bronquis ja no poden suportar
més fum, ni les entranyes
mixtures oloroses, ni la seca
força del rom.
Callar-ho per als altres està bé,
però callar-nos-ho tu i jo, cos meu,
cos únic meu i sols per una
sola vegada, no, no ens enganyem.
És tèrbol, atziac, sentir que xisclen
falziots en la tarda, mala tarda
d’abril, el més cruel dels mesos.
Però sempre en l’obscur, la cara pàl·lida
se’t dóna, no se’t dóna: mai
no es dóna res,
llevat, potser, d’unes paraules
que van passar algun dia d’una boca
a una altra, no creient, creient
per un instant: sols un estrany sanglot
que es reprimí. Silenci.
Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls.
Joan Vinyoli, Versos molls, Tot és ara i res, Els llibres de l’Escorpí, Edicions 62, 1982
· M E N J A R · B L A N C · 