El pitjor era que no hi hagués bar, un lloc de descans per recuperar forces o alcoholitzar-se definitivament abans d’enfrontar-se amb la resta del mausuleu. Què vaig haver dit! Part del públic present –fervorosos “maresistes” –es van sentir ultratjats. Les cares, vermelles d’ira, semblaven a punt d’esclatar. ¿Com gosava proposar que al sacrosant museu Marès hi hagués un bar? No em van llençar als lleons perquè els que hi havia eren de pedra i estaven plens de pols. Doncs al cap de pocs anys, un cop mort Marès, van posar un bar al museu.
Quim Monzó, Tot és mentida, Quaderns Crema, 2000.
· M E N J A R · B L A N C · 