Autor: marcvicens

Pescador

capellans i tomàquets

Capellans i tomates. Cortines gastronòmiques. Il·lustracions de la cuina dels germans Torres. Restaurant Doscielos. Barcelona. Marc Vicens, 2015.

C O S E S   Q U E   U N   P E S C A D O R   S A P

Que els nusos no es desfan estirant més.

*

Que el riu canvia no només d’un dia a l’altre, sinó d’una hora a l’altra.

*

Que caure a l’aigua és un inconvenient: el problema és sortir-ne.

*

Que hi ha dies que no.

 

Jaume SubiranaCafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.

Cloves

cloves080

Marc Vicens, 2017.

Escolta cançons fàcils i les torna a escoltar, fulleja llibres de fotos en blanc i negre, passa els dits per la fusta de la taula, seu a mirar l’avenç de l’ombra a la paret del menjador, navega sense rumb. Tot pesa, avui, i és alhora insubstancial com un petó a la memòria, com les cloves al plat buit.

Jaume SubiranaCafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.

 

Les coses

POSTER 2 X 1 HAIMA

Coses imprescindibles d’una haima sahrauí. Marc Vicens, 2017.

RECREACIÓ – Les coses (el que veiem, el que vivim) ja signifiquen (o no) per elles mateixes. Si en contar-les o escriure-les (en recrear-les) les carreguem de sentit de més, de fet empastifem. Per aclarir-les, les enfonsem. Per enaltir-les, les enfosquim. Sovint es tracta més de restar (o destriar) que no pas de sumar, d’afegir.

Jaume Subirana, Cafarnaüm, Edicions Bromera, 2006.

 

Viatge

IMG_20170425_123940

Campament de refugiats saharauis d’Auserd, Tindouff (Argèlia). Marc Vicens, 2017.

Si de verdad fuera escritor, me dije. África sería mía. ¿Y por qué África? Porque conocería la melancolía de regresar a donde nunca estuve. Porque iría a lugares en los que ya habría estado antes de haber ido nunca, ciudades en las que ya habría estado antes de estar jamás.

Enrique Vila-Matas, París no se acaba nunca. Debolsillo, 2015.

Gratera

gratar075

Marc Vicens, 2017.

A partir d’una certa edat, els homes (algunes dones també) experimenten una gratera única. Arriba un punt que, asseguts o drets, grassos i prims, llanterners o modistes, abrigats o espitregats, i sense deixar l’entregent (vull dir sense amagar-se), tot d’una es contorsionen i s’autoabracen, i es graten els omòplats, desimbolts. Després rebufen com qui es treu un pes de sobre.

Adrià Pujol Cruells, Guia sentimental de l’Empordanet, Editorial Pòrtic, 2016.