Autor: marcvicens

Estrany

IMG_2783

Marc Vicens, 2017. Paper de paret.

Es muy raro sentir que añoras algo que ni siquiera estás seguro de conocer.

David Foster-Wallace, La broma infinita, traducció de Marcelo Covián,  Mondadori, 2002.

 

Anuncis

Fragments i ombres

IMG_2780

Marc Vicens, 2017.

Como el olivar,

mucho fruto lleva,

poca sombra da.

(Soledades a un maestro)

. . .

Tengo a mis amigos

en mi soledad;

cuando estoy con ellos

!que lejos están!

(Proverbios y cantares)

. . .

Dijo el árbol: Teme al hacha,

palo clavado en el suelo:

contigo la poda es tala.

(Proverbios y cantares)

. . .

Que se divida el trabajo:

los malos unten la flecha;

los buenos tiendan el arco.

(Proverbios y cantares)

 

Antonio Machado, Poesías completas, Espasa Calpe, 1990.

 

Quiets

pinyes085

Marc Vicens, 2017.

La solitud també és una barreja de sentiments equívocs; és una espera i un glatir íntims que no sempre deriven en el dolor. De vegades és una dilació punyent que ens dota d’una distància positiva per al judici i ens enriqueix per la seva amplitud. Però sovint és l’espera sense certesa de final, una amarga extensió on estem perduts i on no hi ha res que ens pugui ajudar ni res que ens pertanyi. (…) Ens voldríem donar però no hi ha ningú a qui donar-nos. Voldríem actuar però estem quiets.

Jordi Coca, Paisatges de Hopper, Edicions 62, 1995.

Pantone 109 C

pantone082

Marc Vicens, 2017.

Pero el juez de instrucción tanto le daba y, sentado muy cómodamente en su asiento, tras haber dicho al hombre que tenía tras él unas palabras concluyentes, tomó un pequeño cuaderno, el único objeto que había en la mesa. Parecía una libreta escolar, era vieja y completamente deformada de tanto hojearla. “Bien”, dijo el juez de instrucción, hojeó el cuaderno y, en tono de afirmación, se dirigió a K.: “Así que es usted pintor de brocha gorda”.

Franz Kafka, El proceso, traducció de Feliu Formosa, Editorial Planeta, 2003.

Vogliere bene

detalls076b

Marc Vicens, 2017.

(…)

“L’home–un dia ens va dir

el doctor Blecua a classe,

quan jo feia primer a la facultat–

només té tres experiències importants:

neix, s’enamora i mor”.

S’hi hauria d’afegir que la segona és recursiva

(les altres dues, no); però a partir dels trenta

enamorar-se ja és pueril, perquè toca estimar,

que és diferent i, segons com es miri,

té més intensitat, perquè

ja no incorpora possessió;

estimar és, com diu l’italià, vogliere bene.

Per alguns, néixer ja és una tragèdia,

i per als que no gosen o no saben estimar,

també pot ser tragèdia enamorar-se,

només la mort ens allibera a tots

d’haver nascut.

(…)

 

Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner, (fragment). Quaderns Crema, 2017.