Autor: marcvicens

La fàbrica (II)

fabrica252

Marc Vicens, 2018.

Esta ropa tiene unas franjas reflectantes que resultan muy útiles para hacerme más visible en la carretera, pues a menudo salgo de casa cuando todavía es de noche. Mi paseo errático, dubitativo, huyendo de las vías más transitadas, me acaba llevando a las anchas avenidas desiertas, recién asfaltadas, de polígonos industriales que rodean la ciudad.

David Monteagudo, Hoy he dejado la fábrica, Editorial Rata, 2018.

 

Anuncis

La fàbrica (I)

lafabrica1b

Marc Vicens, 2018.

 

Hace unos días que no tengo que ir a la fábrica. Siempre había dicho que aunque dejara el trabajo en la fábrica seguiría madrugando, y de momento lo estoy cumpliendo. Me levanto invariablemente a las seis de la mañana. En mi caso, esto no representa ninguna heroicidad; nunca me costó madrugar, y así aprovecho para hacer un poco de ejercicio cuando las calles y las carreteras están más tranquilas. Normalmente cojo la bicicleta y salgo a pedalear unos pocos kilómetros, sin alejarme mucho de la ciudad. Por comodidad, por mezquindad, por un estraño pudor, me pongo la ropa que hasta hace poco usaba cada día para ir al trabajo, que sigue colgada en la misma percha y además está pensada para protegerse del frío. (…)

 

David Monteagudo, Hoy he dejado la fábrica, Editorial Rata, 2018.

Alcohol (III)

donabotella

Marc Vicens, 2018.

L’alcohol va lligat al record de la violència sexual, la fa brillar, n’és indissociable. Però en esperit. L’alcohol substitueix l’esdeveniment del gaudi sexual però no n’ocupa el lloc. En general, els obsessos sexuals no són alcohòlics. Els alcohòlics, fins i tot al mig de la cuneta, són intel·lectuals. El proletariat, que avui és una classe més intel·lectual que la classe burgesa i de lluny, és propens a l’alcohol, arreu del món. El treball manual és, sens dubte, entre totes les ocupacions de l’home, la que el porta més directament a la reflexió, i per tant a la beguda. Mireu sinó la història de les idees. L’alcohol fa parlar. És l’espiritualitat duta a la demència de la lògica, la raó intentant comprendre fins a la follia el perquè d’aquesta societat, el perquè d’aquest Regne de la Injustícia —i que sempre acaba amb la mateixa desesperació. Un borratxo pot ser groller, però rarament és obscè. De vegades pot estar enrabiat i matar.

Marguerite Duras, La vida material, traducció de David Ilig, Club Editor, 2018.

Alcohol (II)

duras2

Marc Vicens, 2018.

 

Ho vaig deixar deu anys. Era la primera vegada. Hi vaig tornar i ho vaig tornar a deixar, no sé per què. Llavors vaig deixar de fumar i només vaig poder fer-ho tornant a beure. Ara és la tercera vegada que ho deixo. No he fumat mai, mai, ni opi ni haixix. Vaig estar quinze anys “drogant-me” amb aspirina cada dia. No m’he drogat mai. Al començament bevia whisky, calvados, el que jo en dic alcohols fats, cervesa, herbes del Velay — el pitjor que hi ha per al fetge, diuen. Al final vaig començar a beure vi i ja no he parat mai més.

 

Marguerite Duras, La vida material, traducció de David Ilig, Club Editor, 2018.

Alcohol (I)

margueriteduras1

Marc Vicens, 2018.

Vaig viure sola amb l’alcohol estius sencers, a Neauphle. La gent venia el cap de setmana. Durant la setmana estava sola en aquell casal; va ser allà que l’alcohol va trobar tot el sentit. L’alcohol fa ressonar la solitud i acaba per fer que la prefereixis a qualsevol cosa. Beure no vol dir necessàriament voler morir, no. Però no pots beure sense pensar que t’estàs matant. Viure amb l’alcohol és viure amb la mort a l’abast. El que impedeix matar-te quan caus en la follia alcohòlica és la idea que un cop mort ja no podràs beure. Vaig començar a beure a les festes, a les reunions polítiques, primer copes de vi i després whisky. I als quaranta-un anys vaig trobar algú a qui li agradava de debò l’alcohol, que bevia cada dia però d’una manera raonable. De seguida li vaig passar al davant. Va durar deu anys. Fins a la cirrosi i els vòmits de sang.

 

Marguerite Duras, La vida material, traducció de David Ilig, Club Editor, 2018.

Pastoral

resar241b

Marc Vicens, 2018.

TEMENÇA

El carro, ple de sol, no sap que deixa,

rerassagat, un gran senyal de pols,

ni sap el vent que son ahuc de queixa

de balma en balma es vagi fent més dolç.

Jo que distret he caminat debades

–i em cal anar vagarejant sens fi–

temo sentir què diuen mes petjades

quan jo sembla que en fugi en mon camí.

 

Josep Carner, El cor quiet, Edicions 62, 1990.

Enigmes

meló239b

Marc Vicens, 2018.

 

L’afirmar que el meló és la fruita més enigmàtica que es coneix em sembla que no és pas res excessiu. Si es tracta d’un prèssec, d’una pera o d’una poma, encara que sigui d’una manera imperfecta, es pot escatir sempre de la bondat interior a jutjar per l’aspecte extern. En un meló passa tot el contrari: el meló és una capsa tancada.

Josep M. de Sagarra, L’enigma, L’ànima de les coses, Quaderns Crema, 2001.