Diapositiva

El text

hamlet-movie

Marc Vicens, 2017.

(…)

Quan llegeixen un text, els és molt complicat

de veure’n el valor. Per dir-ne alguna cosa,

desvien la mirada cap a la societat.

El text més aviat els fa una certa nosa;

hi busquen les tensions socials i els fets brutals

com les lluites de classes o bé les passionals,

o comparen les textos de qualsevol autor

amb el preu de la llet, del pa i de la farina,

i quan n’editen, al final fan atenció,

amb un quadro sinòptic, en forma de cortina,

d’incidents importants com ara els naixements

de tot de gent de l’època i dels seus casaments;

(…)

 

Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner, (fragment). Quaderns Crema, 2017.

Anuncis

Petons

llavis

Marc Vicens, 2017.

No nos hicimos amantes. Apenas éramos amigos y no teníamos mucho en común. A mí no me interesaban los caballos, y a ella no le interesaba la Prensa Libre. Cuando nos cruzábamos en la escuela no teníamos nada que decirnos. Pero no nos preocupaba. Nos dábamos un beso, en el hombro, en el cuello, nunca en la boca, y seguíamos nuestros caminos separados, como pareja de personas mayores que trabajaban en el mismo centro. Pero en cuando oscurecía, siempre que podíamos, quedábamos para volver hacer lo mismo: pasar la noche en los brazos del otro y, así, partir, irnos a otro sitio. Una y otra vez.

 

John Berger, Aquí nos vemos, traducció de Pilar Vázquez. Alfaguara, 2005.

El poble

PELI-PEL-SI

Marc Vicens, 2017.

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME

SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA

A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI, AMAGAT

DARRERE UN ARBRE. EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC,

I EM VA OMPLIR LES MANS DE

RETALLS DE DIARIS

 

Com se diu aquest poble

Amb flors al campanar

I un riu amb arbres foscos?

On he deixat les claus…

Tothom me diu: –Bon dia!

Jo vaig mig despullat;

N’hi ha que s’agenollen,

L’altre em dóna la mà.

–Com me dic!, els pregunto.

Em miro el peu descalç;

A l’ombra d’una bóta

Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,

Em veig en un vitrall;

Porto la barba llarga,

–Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!

Em deuen esperar;

Jo que els llegeixo els versos,

Tots riuen, i se’n van.

El bisbe em condecora,

Ja els músics han plegat,

Voldria tornar a casa

però no en sé els topants.

Si una noia em besava…

De quin ofici faig?

Ara tanquen les portes:

Qui sap on és l’hostal!

En un tros de diari

Rumbeja el meu retrat;

Els arbres de la plaça

Em fan adéu-siau.

–Què diuen per la ràdio?

Tinc fred, tinc por, tinc fam;

Li compraré un rellotge:

Quin dia deu fer el Sant?

Me’n vaig a la Font Vella:

N’han arrencat els bancs;

Ara veig el diable

Que m’espera al tombant.

J.V. Foix, On he deixat les claus… Setembre de 1942. Edicions 62, 1984.

 

 

Anònims

TIRALLONGA PEL SI

Retrats pel Sí. Diumenge 24 de setembre de 2017. Plaça del Maig de Cornellà del Terri. Marc Vicens. Fotografies de Gerard Herrera.

Les cares anònimes donen més veracitat

a la ficció; qualsevol gest és més natural

pel fet de no recordar actuacions anteriors

que esborren els traços del personatge.

Joan Brossa, Dissecció, Passat festes (1993-1995). Edicions 62, 2000.

El procés

treuresamarreta

Marc Vicens, 2017.

Una mañana, K. se sintió mucho más fresco y con más resistencia que de costumbre. Apenas pensaba en el tribunal, pero cuando éste le venía a la memoria le parecía que toda aquella enorme organización, completamente impenetrable, podía ser agarrada por sorpresa, sirviéndose de algún punto oculto, al que se podía llegar andando a tientas, y podía ser destruida y erradicada.

Franz Kafka, El proceso. Traducció de Feliu Formosa, Editorial Planeta Agostini, 2013.

Per què?

badalls

Marc Vicens, 2017.

Ve un moment que les decoracions s’ensorren. Llevar-se, agafar el tramvia, quatre hores d’oficina o de fàbrica, dinar, altre cop el tramvia, quatre hores més de feina, sopar, dormir… i això dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte, amb el mateix ritme, és un camí que és còmode de fer la majoria de vegades. Fins que un dia surt un “per què?”.

Albert Camus, El mite de Sísif, traducció de Bonaventura Vallespinosa, Edicions del Centre de Lectura, Reus 1987.

Absurd

Marc Vicens, 2017.

Totes les grans accions i tots els grans pensaments tenen un començament irrisori. Sovint, les grans obres neixen en trencar una cantonada o en el moment de posar-se a dinar. Igual passa amb l’absurditat. I el món absurd, més que no pas cap més cosa, treu la pròpia noblesa d’aquesta naixença miserable.

Albert Camus, El mite de Sísif, traducció de Bonaventura Vallespinosa, Edicions del Centre de Lectura, Reus 1987.

Deixar de fer

caps-i-boques

Marc Vicens, 2017.

No vaig poder fer altra cosa que el que ja havia fet un munt de cops. Repetir “em sap greu” una vegada i una altra. Però quan li vaig dir a en Jesse que ho havíem de deixar, em va dir que d’acord. ¿I per què no deixàvem de fumar, també, posats a fer?

Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana, L’altra editorial, 2016.