Diapositiva

Possibilitats

posibilitats

Marc Vicens, 2018.

La tertúlia té una certa, irrisòria, amenitat perquè sobre d’ella flota una atmosfera permanent de projectivisme i de possibilisme. Quan, superada la mitja hora de xafarderia vilatana, entra en el seu propi ambient, la conversa gira sobre el que s’hauria de fer: farem això, farem allò; s’hauria de fer això, s’hauria de fer allò; si féssim això, si féssim allò…

19 de març de 1918

Josep Pla, El quadern grishttp://www.elquaderngris.cat

Anuncis

Llums

llumins

Marc Vicens, 2018.

Massa llum enlluerna, no ens convé. Claredat, sí; focus de llum blanca, no. La llum excessiva ho xucla tot, igual que la foscor. Hi ha ben poca diferència entre el blanc i el negre.

Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana. Quaderns Crema, 2018.

Cendres

cendra

Marc Vicens, 2018.

“La cendra és la humilitat, la intranscendència i la irrellevància en ella mateixa, i el millor de tot és que creu fermament que no serveix per a res. Es pot ser més inconsistent, dèbil i anodí que la cendra?”.

W.G. Sebald, Le promeneur solitaire. En record de Robert Walser. Traducció d’Anna Soler Horta. Editorial Flâneur, 2017.

Danzad, danzad malditos!

ball

Marc Vicens, 2018.

 

Amb el mateix dret es podria dir que ningú no hauria d’anar a un concert o a una funció de teatre, ni de fruir de cap altre entreteniment, mentre al món hi hagi presons i institucions penitenciàries atapaïdes de reus feliços. Això seria fer-ne un gra massa, és clar, perquè si, per a fruir i sentir la joia de viure, algú volgués esperar fins que al món ja no hi hagués ni pobres ni desgraciats, hauria d’esperar-se fins a la fi del món o al final del temps, gèlids i erms, i podria ser que aleshores el gust i les ganes de viure ja li haguessin passat de tot.

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell i Puig. Editorial Flâneur, 2017.

 

La salut

os

Marc Vicens, 2018.

“No us acontenteu de llegir sempre aquesta mena de llibres sans, deixeu-vos seduir també per l’anomenada “literatura malaltissa”, de la qual podríeu extreure experiències essencials. Les persones sanes s’haurien d’exposar sempre a certs riscos. Per a què serveix, si no, mecasumcent, conservar la salut? Per morir-se un dia fresc com una rosa? Quin futur més galdós (…).

W.G. Sebald, Le promeneur solitaire. En record de Robert Walser, traducció d’Anna Soler Horta. Editorial Flâneur, 2017.

Ínfim

infim

Marc Vicens, 2017.

Hopper sembla haver descobert que la figuració només ha de ser una excusa i que les emocions massa evidents en realitat no tenen contingut. S’acosta al principi segons el qual la sensibilitat és la nostra capacitat per deturar-nos en els detalls i, fent una referència de més abast, ens insinua que els signes tènues del present ens il·luminen a llarg termini i que l’home més penetrant és aquell que sap percebre la cosa més ínfima.

Jordi Coca, Paisatges de Hopper, Edicions 62, 1995.

El text

hamlet-movie

Marc Vicens, 2017.

(…)

Quan llegeixen un text, els és molt complicat

de veure’n el valor. Per dir-ne alguna cosa,

desvien la mirada cap a la societat.

El text més aviat els fa una certa nosa;

hi busquen les tensions socials i els fets brutals

com les lluites de classes o bé les passionals,

o comparen les textos de qualsevol autor

amb el preu de la llet, del pa i de la farina,

i quan n’editen, al final fan atenció,

amb un quadro sinòptic, en forma de cortina,

d’incidents importants com ara els naixements

de tot de gent de l’època i dels seus casaments;

(…)

 

Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner, (fragment). Quaderns Crema, 2017.

Petons

llavis

Marc Vicens, 2017.

No nos hicimos amantes. Apenas éramos amigos y no teníamos mucho en común. A mí no me interesaban los caballos, y a ella no le interesaba la Prensa Libre. Cuando nos cruzábamos en la escuela no teníamos nada que decirnos. Pero no nos preocupaba. Nos dábamos un beso, en el hombro, en el cuello, nunca en la boca, y seguíamos nuestros caminos separados, como pareja de personas mayores que trabajaban en el mismo centro. Pero en cuando oscurecía, siempre que podíamos, quedábamos para volver hacer lo mismo: pasar la noche en los brazos del otro y, así, partir, irnos a otro sitio. Una y otra vez.

 

John Berger, Aquí nos vemos, traducció de Pilar Vázquez. Alfaguara, 2005.