Diapositiva

El cap

explota-cap

Marc Vicens, 2018.

Cada cop llencen més capacitat intel·lectual per la finestra (del seu cap) i alhora dins el seu cap la cosa es fa cada cop més i naturalment cada cop més amenaçadora i finalment ja no donen l’abast llençant la seva capacitat intel·lectual (del cap) i el cap ja no aguanta la capacitat intel·lectual que se’ls multiplica constantment dins el cap i està retinguda dins aquest cap seu i el cap explota.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgnstein, traducció de Raül Garrigasait. Editorial Flâneur, 2018.

Anuncis

Entusiasme

tocaous

Michel tocant els ous a Valderrama. Marc Vicens, 2018. 

I no el van entendre gaire, aquells tres pobres paios, l’entusiasme que provocaven. No sabien que els podien estimar tant. Fins i tot van tenir una mica de por… A vegades l’amor espanta.

Éric Vuillard, L’ordre del dia, traducció de Jordi Martín Lloret.

Retenir

PELI-PEL-SI

Marc Vicens, 2018.

Es desesperante que cuanto más intenta uno retener unos rasgos y representárselos, más se esfuman y se confunden y huyen. Sucede hasta con los de los muertos queridos, a los que uno vio a diario durante años; sucede con los de los ausentes, que tienden a helarse en una expresión o mirada.

Javier Marías, Berta Isla, Alfaguara 2018.

Possibilitats

posibilitats

Marc Vicens, 2018.

La tertúlia té una certa, irrisòria, amenitat perquè sobre d’ella flota una atmosfera permanent de projectivisme i de possibilisme. Quan, superada la mitja hora de xafarderia vilatana, entra en el seu propi ambient, la conversa gira sobre el que s’hauria de fer: farem això, farem allò; s’hauria de fer això, s’hauria de fer allò; si féssim això, si féssim allò…

19 de març de 1918

Josep Pla, El quadern grishttp://www.elquaderngris.cat

Cendres

cendra

Marc Vicens, 2018.

“La cendra és la humilitat, la intranscendència i la irrellevància en ella mateixa, i el millor de tot és que creu fermament que no serveix per a res. Es pot ser més inconsistent, dèbil i anodí que la cendra?”.

W.G. Sebald, Le promeneur solitaire. En record de Robert Walser. Traducció d’Anna Soler Horta. Editorial Flâneur, 2017.

Danzad, danzad malditos!

ball

Marc Vicens, 2018.

 

Amb el mateix dret es podria dir que ningú no hauria d’anar a un concert o a una funció de teatre, ni de fruir de cap altre entreteniment, mentre al món hi hagi presons i institucions penitenciàries atapaïdes de reus feliços. Això seria fer-ne un gra massa, és clar, perquè si, per a fruir i sentir la joia de viure, algú volgués esperar fins que al món ja no hi hagués ni pobres ni desgraciats, hauria d’esperar-se fins a la fi del món o al final del temps, gèlids i erms, i podria ser que aleshores el gust i les ganes de viure ja li haguessin passat de tot.

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell i Puig. Editorial Flâneur, 2017.

 

La salut

os

Marc Vicens, 2018.

“No us acontenteu de llegir sempre aquesta mena de llibres sans, deixeu-vos seduir també per l’anomenada “literatura malaltissa”, de la qual podríeu extreure experiències essencials. Les persones sanes s’haurien d’exposar sempre a certs riscos. Per a què serveix, si no, mecasumcent, conservar la salut? Per morir-se un dia fresc com una rosa? Quin futur més galdós (…).

W.G. Sebald, Le promeneur solitaire. En record de Robert Walser, traducció d’Anna Soler Horta. Editorial Flâneur, 2017.

Ínfim

infim

Marc Vicens, 2017.

Hopper sembla haver descobert que la figuració només ha de ser una excusa i que les emocions massa evidents en realitat no tenen contingut. S’acosta al principi segons el qual la sensibilitat és la nostra capacitat per deturar-nos en els detalls i, fent una referència de més abast, ens insinua que els signes tènues del present ens il·luminen a llarg termini i que l’home més penetrant és aquell que sap percebre la cosa més ínfima.

Jordi Coca, Paisatges de Hopper, Edicions 62, 1995.