Diapositiva

El director d’orquestra

Marc Vicens, 2019.

Va ser la música romàntica la que va inflar desmesuradament la personalitat del Kapellmeister (el director d’orquestra), fins al punt de conferir-li –amb el prestigi del qual gaudeix en els nostres dies sobre el pòdium, que concentra totes les mirades sobre seu– el poder discrecional que exerceix sobre la música confiada a la seva cura. Encimbellat dalt del seu trípode sibil·lí, imposa a les composicions que dirigeix els seus moviments, els seus matisos particulars i arriba fins al punt de parlar, amb un desvergonyiment càndid, de les seves especialitats, de la seva cinquena, de la seva setena, com un cuiner presumeix d’un plat que ha cuinat ell mateix.

Igor Stravinski, Poètica musical, traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà, Accent Editorial, 2008.

Anuncis

Fortuna

Marc Vicens, 2019.

En cuanto a la Fortuna, ni la considera una divinidad como cree la muchedumbre –puesto que la divinidad no hace nada en desorden–, ni una causalidad insegura, pues no cree que a través de ésta se ofrezcan a los hombres el bien o el mal para la vida feliz, aunque determine el rumbo inicial de grandes bienes o males. Piensa que es mejor ser sensatamente desafortunados que gozar de buena fortuna con insensatez. Pero es mejor que lo rectamente decidido se enderece en nuestras propias acciones con su ayuda.

Epicur, Carta a Meneceo, Carlos García Gual, Alianza Editorial, Madrid 2002.

Transformar

badall-1

Marc Vicens, 2018.

Sóc dels qui volen saber com va el món, justament per a transformar-lo. No cal que em recordin constantment que les coses són i no com voldríem que fóssin. És una veritat que constato cada dos per tres, però que no justifica la renúncia a treballar perquè siguin com creiem, com esperem, com anhelem que han de ser.

Modest Prats, Sobre intel·lectuals, cultura i culturetes (Medinyà, 4 de maig de 1993), Mestratges de Modest Prats. Universitat de Girona, 2018.

El cap

explota-cap

Marc Vicens, 2018.

Cada cop llencen més capacitat intel·lectual per la finestra (del seu cap) i alhora dins el seu cap la cosa es fa cada cop més i naturalment cada cop més amenaçadora i finalment ja no donen l’abast llençant la seva capacitat intel·lectual (del cap) i el cap ja no aguanta la capacitat intel·lectual que se’ls multiplica constantment dins el cap i està retinguda dins aquest cap seu i el cap explota.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgnstein, traducció de Raül Garrigasait. Editorial Flâneur, 2018.