Danzad, danzad malditos!

Marc Vicens, 2018.

 

Amb el mateix dret es podria dir que ningú no hauria d’anar a un concert o a una funció de teatre, ni de fruir de cap altre entreteniment, mentre al món hi hagi presons i institucions penitenciàries atapaïdes de reus feliços. Això seria fer-ne un gra massa, és clar, perquè si, per a fruir i sentir la joia de viure, algú volgués esperar fins que al món ja no hi hagués ni pobres ni desgraciats, hauria d’esperar-se fins a la fi del món o al final del temps, gèlids i erms, i podria ser que aleshores el gust i les ganes de viure ja li haguessin passat de tot.

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell i Puig. Editorial Flâneur, 2017.

 

La salut

Marc Vicens, 2018.

“No us acontenteu de llegir sempre aquesta mena de llibres sans, deixeu-vos seduir també per l’anomenada “literatura malaltissa”, de la qual podríeu extreure experiències essencials. Les persones sanes s’haurien d’exposar sempre a certs riscos. Per a què serveix, si no, mecasumcent, conservar la salut? Per morir-se un dia fresc com una rosa? Quin futur més galdós (…).

W.G. Sebald, Le promeneur solitaire. En record de Robert Walser, traducció d’Anna Soler Horta. Editorial Flâneur, 2017.

Florida

Si de verdad fuera escritor, probaría como Rimbaud a crear todas las fiestas, todos los triumfos, todos los dramas. Intentaria inventar nuevas flores, nuevos astros, nuevas carnes, nuevas lenguas.

Enrique Vila-Matas, París no se acaba nunca. Debolsillo, 2015.

Ínfim

Marc Vicens, 2017.

Hopper sembla haver descobert que la figuració només ha de ser una excusa i que les emocions massa evidents en realitat no tenen contingut. S’acosta al principi segons el qual la sensibilitat és la nostra capacitat per deturar-nos en els detalls i, fent una referència de més abast, ens insinua que els signes tènues del present ens il·luminen a llarg termini i que l’home més penetrant és aquell que sap percebre la cosa més ínfima.

Jordi Coca, Paisatges de Hopper, Edicions 62, 1995.

El text

Marc Vicens, 2017.

(…)

Quan llegeixen un text, els és molt complicat

de veure’n el valor. Per dir-ne alguna cosa,

desvien la mirada cap a la societat.

El text més aviat els fa una certa nosa;

hi busquen les tensions socials i els fets brutals

com les lluites de classes o bé les passionals,

o comparen les textos de qualsevol autor

amb el preu de la llet, del pa i de la farina,

i quan n’editen, al final fan atenció,

amb un quadro sinòptic, en forma de cortina,

d’incidents importants com ara els naixements

de tot de gent de l’època i dels seus casaments;

(…)

 

Salvador Oliva, Epístoles a Josep Carner, (fragment). Quaderns Crema, 2017.

Notes

Marc Vicens, 2017.

“The piano ain’t got no wrong notes”.

Thelonious Monk

Petons

Marc Vicens, 2017.

No nos hicimos amantes. Apenas éramos amigos y no teníamos mucho en común. A mí no me interesaban los caballos, y a ella no le interesaba la Prensa Libre. Cuando nos cruzábamos en la escuela no teníamos nada que decirnos. Pero no nos preocupaba. Nos dábamos un beso, en el hombro, en el cuello, nunca en la boca, y seguíamos nuestros caminos separados, como pareja de personas mayores que trabajaban en el mismo centro. Pero en cuando oscurecía, siempre que podíamos, quedábamos para volver hacer lo mismo: pasar la noche en los brazos del otro y, así, partir, irnos a otro sitio. Una y otra vez.

 

John Berger, Aquí nos vemos, traducció de Pilar Vázquez. Alfaguara, 2005.

El poble

Marc Vicens, 2017.

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME

SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA

A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI, AMAGAT

DARRERE UN ARBRE. EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC,

I EM VA OMPLIR LES MANS DE

RETALLS DE DIARIS

 

Com se diu aquest poble

Amb flors al campanar

I un riu amb arbres foscos?

On he deixat les claus…

Tothom me diu: –Bon dia!

Jo vaig mig despullat;

N’hi ha que s’agenollen,

L’altre em dóna la mà.

–Com me dic!, els pregunto.

Em miro el peu descalç;

A l’ombra d’una bóta

Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,

Em veig en un vitrall;

Porto la barba llarga,

–Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!

Em deuen esperar;

Jo que els llegeixo els versos,

Tots riuen, i se’n van.

El bisbe em condecora,

Ja els músics han plegat,

Voldria tornar a casa

però no en sé els topants.

Si una noia em besava…

De quin ofici faig?

Ara tanquen les portes:

Qui sap on és l’hostal!

En un tros de diari

Rumbeja el meu retrat;

Els arbres de la plaça

Em fan adéu-siau.

–Què diuen per la ràdio?

Tinc fred, tinc por, tinc fam;

Li compraré un rellotge:

Quin dia deu fer el Sant?

Me’n vaig a la Font Vella:

N’han arrencat els bancs;

Ara veig el diable

Que m’espera al tombant.

J.V. Foix, On he deixat les claus… Setembre de 1942. Edicions 62, 1984.

 

 

Anònims

Retrats pel Sí. Diumenge 24 de setembre de 2017. Plaça del Maig de Cornellà del Terri. Marc Vicens. Fotografies de Gerard Herrera.

Les cares anònimes donen més veracitat

a la ficció; qualsevol gest és més natural

pel fet de no recordar actuacions anteriors

que esborren els traços del personatge.

Joan Brossa, Dissecció, Passat festes (1993-1995). Edicions 62, 2000.

El procés

Marc Vicens, 2017.

Una mañana, K. se sintió mucho más fresco y con más resistencia que de costumbre. Apenas pensaba en el tribunal, pero cuando éste le venía a la memoria le parecía que toda aquella enorme organización, completamente impenetrable, podía ser agarrada por sorpresa, sirviéndose de algún punto oculto, al que se podía llegar andando a tientas, y podía ser destruida y erradicada.

Franz Kafka, El proceso. Traducció de Feliu Formosa, Editorial Planeta Agostini, 2013.