Llapis color

El vulgo

Marc Vicens, 2019.

Los dioses, en efecto existen. Porque el conocimiento que de ellos tenemos es evidente. Pero no son como los cree el vulgo. Pues no los mantiene tal cual los intuye. Y no es impío el que niega los dioses del vulgo, sino quien atribuye a los dioses las opiniones del vulgo. Pues las manifestaciones del vulgo sobre los dioses no son prenociones, sino falsas suposiciones. Por eso de los dioses se desprenden los mayores daños y beneficios. Habituados a sus propios virtudes en cualquier momento acogen a aquellos que les son semejantes, considerando todo lo que no es de su clase como extraño.

Epicur, Carta a Meneceo, Carlos García Gual, Alianza Editorial, Madrid 2002.

Anuncis

Pastar, pastar…

Marc Vicens, 2019.

Nadie por ser joven vacile en filosofar ni por hallarse viejo de filosofar se fatigue. Pues nadie está demasiado adelantado ni retardado para lo que concierne a la salud de su alma. El que dice que aún no le llegó la hora de filosofar o que ya le ha pasado es como quien dice que no se le presenta o que ya no hay tiempo para la felicidad. De modo que deben filosofar tanto el joven como el viejo: el uno para que, envejeciendo, se rejuvenezca en bienes por el recuerdo agradecido de los pasados, el otro para ser a un tiempo joven y maduro por su serenidad ante el futuro. Así pues, hay que meditar lo que produce la felicidad, ya que cuando está presente lo tenemos todo y, cuando falta, todo lo hacemos por poseerla.

Epicur, Carta a Meneceo, Carlos García Gual, Alianza Editorial, Madrid 2002.

Genuï

Marc Vicens, 2019.

–Ja ho has vist, Albert –diu en Hans–, allà dalt tenim de tot.

–Tot allò que teniu allà dalt és una merda, m’has sentit? –En Pinya es posa seriós.– Hi ha molta diferència quan les coses són com són perquè sí. Aquest és el seu vertader valor. –La veu li tremola.–L’autenticitat no es pot reconstruir, es pot clonar, però el simple fet que algú hagi decidit clonar-ho li dona la raó i li resta arbitrarietat, li treu el perquè sí. Les coses genuïnes son intactes, són no vistes, són no pensades.

Joan Miquel Oliver, Alexandra Schneider und ihr Casiotone, L’altra Editorial, 2018.

Fermentació

Marc Vicens, 2019.

Així que un esperit fermenta, l’empresones, així que cent o mil esperits fermenten, envies els gendarmes perquè els disparin, però quan desenes de milers d’esperits fermenten de conserva, llavors envies una delegació, nues un mocador a la punta de la teva vara i l’agites amb parsimònia.

Éric Vuillard, 14 de juliol, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2019.

Ensorrament

Marc Vicens, 2019.

I en el fons tots estàvem en la mateixa situació, els anys d’estudi són els únics anys feliços, els únics anys en què el futur sembla obert, en què tot sembla possible, després la vida d’adult, la vida professional, no és més que un lent i progressiu ensorrament, segurament per aquest motiu les amistats de joventut, les que fan durant els anys d’estudiant i que en el fons són les úniques amistats veritables, no sobreviuen mai a l’entrada en la vida adulta, evitem de confrontar-nos als testimonis de les nostres esperances frustrades, a l’evidència de la nostra pròpia desfeta.

Michel Houellebecq, Serotonina, Editorial Anagrama, 2019.

Serotonina

A Occident ningú tornarà a ser feliç; pensava també, mai més, avui dia hem de considerar la felicitat com un somieg antic, senzillament ja no se’n reuneixen les condicions històriques necessàries.

Michel Houellebecq, Serotonina, Editorial Anagrama, 2019.

Sed

Marc Vicens, 2019.

Nos parecía que por una peculiar contradicción los melones eran los frutos de la sequía. Caminando por valles agostados o por la tierra cuarteada de llanuras polvorientas, caíamos sobre ellos y nos lo comíamos como quien saca agua de un pozo en un oasis. Eran inverosímiles, nos consolaban, pero en realidad no nos saciaban la sed. Y antes de abrirlos, los melones huelen al agua azucarada que encierran. Un olor a cerrado denso y romo. Mientras que para saciar la sed es necesario algo más punzante. Los limones son mejores.

John Berger, Aquí nos vemos, traducció de Pilar Vázquez, Alfaguara, 2005.

Llegir re

Marc Vicens, 2019.

Quants botiflers amb carota de jutge

Tot n’és ple

Quants estandards airejats per les pluges

Tot n’és ple

Quants ballodors fent verema a les pistes

Tot n’és ple

Quanta aigua clara als ulls de la veïna

Tot n’és ple

Quanta flor roja al braç de l’estrangera

Tot n’és ple

Quanta herba negra al cor de la ignorada

Tot n’és ple

Quants homenets amb aire de femella

Tot n’és ple

Quants homenots que escriuen el que els paguen

Tot n’és ple

Quants homenassos morts sense llegenda

Tot n’és ple

Quantes cases obertes als sapastres

Tot n’és ple

Quantes portes tancades als poetes

Tot n’és ple

Quants saberuts que no llegeixen gaire

Tot n’és ple

Quants elefants sagrats que no llegeixen re

Tot n’és ple

(fragment)

J.V. Foix, Altres poemes, Antologia poètica, Edicions 62, 1984.

Catalans vestits a la flamenca

Marc Vicens, 2019.

Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires

Tot n’és ple

Quantes parelles sense clos ni teula

Tot n’és ple

Quants ulls enamorats darrere els vidres

Tot n’és ple

Quants cors gements al fosc de la brosalla

Tot n’és ple

Quants vinaters que es venen trull i vinyes

Tot n’és ple

Quants pagerols que es venen la pineda

Tot n’és ple

Quants grapalluts que es venen les muntanyes

Tot n’és ple

Quanta foscor amb tants d’ocells de presa

Tot n’és ple

Quants pobles afollats pels arquitectes

Tot n’és ple

Quantes platges amb fressa de garatges

Tot n’és ple

Quants pescadors amb lliureia de patge

Tot n’és ple

Quants peixos morts vençuts per la vellesa

Tot n’és ple

Quants catalans vestits a la flamenca

Tot n’és ple

(fragment)

J.V. Foix, Altres poemes, Antologia poètica, Edicions 62, 1984.