Llapis color

Deutes

Marc Vicens, 2019.

No cal que Michael Corleone mori violentament per pagar els seus crims. Queda condemnat a una vellesa solitària i aïllada del món, en una casa siciliana en el jardí de la qual morirà, abandonat, sense cap heroisme, amb la consciència tràgica que caracteritza un dels personatges macbethians més intensos del cinema modern.

Jordi Balló / Xavier Pérez, La llavor immortal. Els arguments universals del cinema. Editorial Empúries, 1995.

Anuncis

Argonautes

Marc Vicens, 2019.

Sabem que tot relat significa moviment: l’heroi clàssic de les narracions d’aventures es desplaça en el temps i l’espai per acomplir una missió sublim a la que dedicarà una despesa il·limitada d’energia, a risc de perdre la vida, si cal. L’objectiu del seu viatge és sovint un tresor, un amulet màgic, una arma secreta. Però les fases d’aquesta recerca són infal·liblement les mateixes: un encàrrec previ, un trajecte llarg i arriscat, un duel inevitable en el lloc del destí, un ajut inesperat i amorós, una fugida accidentada i un retorn victoriós que no nega l’anunci d’una nova aventura.

Jordi Balló / Xavier Pérez, La llavor immortal. Els arguments universals del cinema. Editorial Empúries, 1995.

Llavors

Marc Vicens, 2019.

¿Fins a quin punt són originals els arguments cinematogràfics? Busquem la resposta en l’empremta de Plató: ho són quan s’incorporen a una continuïtat narrativa germinal, és a dir, quan són fruit d’un llegat anterior i en generen un de nou.

Jordi Balló / Xavier Pérez, La llavor immortal (Els arguments universals en el cinema), Editorial Empúries, 1995.

El com

Marc Vicens, 2019.

Un autor té bones raons per esperar de la crítica que agraexi com a mínim l’ocasió que li dóna de jutjar-lo a partir d’obres concretes. De què serveix qüestionar permanentment el principi mateix de l’operació? De què serveix cansar l’autor amb preguntes supèrflues, demanant-li per què ha triat tal tema, o tal argument, o tal veu, o tal forma instrumental? En una paraula, en què treu cap assetjar-lo amb per què, en lloc de buscar per un mateix el com i establir d’aquesta manera les mans de l’èxit o el fracàs de l’obra?

Igor Stravinski, Poètica musical, traducció Oriol Ponsatí-Murlà, Accent Editorial, 2008.

Tenis

Marc Vicens, 2019.

La belleza humana de la que hablamos aquí es de un tipo muy concreto; se puede llamar belleza cinética. Su poder y su atractivo son universales. No tiene nada que ver ni con el sexo ni con las normas culturales. Con lo que tiene que ver en realidad es con la reconciliación de los seres humanos con el hecho de tener cuerpo.

David Foster Wallace, El tenis como experiencia religiosa, traducció de Javier Calvo, Penguin Random House, 2016.

Guspires

Marc Vicens, 2019.

L’any 1925, Miró escriu a Picasso: “Prefereixo anar tota la vida en la tenebra sempre que al final de la meva existència descobreixi una guspira, algun raig de sol pur, que anar com tots els joves dins una il·luminació artificial manllevada als arcs voltaics”.

M.J. Balsach, Joan Miró. Cosmogonies d’un món originari (1918-1939).