pinzell i tinta xinesa

Els proscrits

DISNEYWORLD

Marc Vicens, 2017.

La veritat era que l’altre el vam tenir sempre al davant sense veure’l, perquè les Fires han estat des dels seus orígens el regne dels proscrits. Era, de fet, l’única època de l’any en què se’ls permetia una visibilitat tan notòria: els firaires ambulants, les venedores de castanyes, els pillets, les endevinadores i mèdiums, els gitanos, els rodamóns, els músics de carrer, els engalipadors, els trileros, els mendicants, tots els fora de la llei erigits en mestres de ceremònies del gran circ que procurava als bons burgesos de províncies la il·lusió d’una vida joiosament circular.

Eva Vàzquez, La vida en cercles. Il·lustracions: Marc Vicens. “Anar a Fires. Mirades creuades (I)”. Edita: Ajuntament de Girona, Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, 2017.

 

Anuncis

Sense arestes

LATIGO PIQUERAS 21 21

Marc Vicens, 2017.

Les Fires són un territori sense arestes; tot és arrodonit, circular, tancat en si mateix. Hi és la vida sencera reunida en estat de màxima concentració. Els cavallets, sobretot, que n’és l’emblema típic, junt amb la roda –un cercle dibuixat a l’aire–, tenen la màgia d’una faula sobre el retrobament en què, igual que al Berlín de Walter Benjamin, l’infant es veu abocat a la perdició d’un bosc tropical amb goril·les, sirenes, porquets i sidecars una vegada i una altra, i salvat de nou, en cada volta, quan reapareix la mare en terra ferma, sempre al mateix lloc.

Eva Vàzquez, La vida en cercles. Il·lustracions: Marc Vicens. “Anar a Fires. Mirades creuades (I)”. Edita: Ajuntament de Girona, Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, 2017.

Ja pararà

prova10

Marc Vicens, 2014.

MIG DEL SOL, MIG DE LA PLUJA – Una cosa que nosaltres no acabem de saber fer: aquest seure en una taula sols al davant d’un gran vas de cervesa i simplement deixar que passi l’estona amb la mirada estòlida, com buidada. I si ets al pati, a sota del ràfec, ni immutar-te quan comença a ploure, encara que siguem al juliol, encara que se’t mullin les puntes de les botes. Ja pararà. I tu i la teva pinta sereu aquí per veure-ho.

Jaume Subirana, Cafarnaüm, Editorial Bromera 2016.

Corrípies

LA VACA

Marc Vicens, 2017. Il·lustració per al llibre infantil “Els músics de Bremen”. Adaptació de Marta Mitjans. Editorial Un pas de llibre

Els seus ulls seguiren l’alta figura amb roba feta a casa, barba i bicicleta, una dona escoltant al seu costat. Vénen del vegetarià. Només herbadura i fruita. No mengeu bistec. Si ho feu, els ulls d’aquella vaca us perseguiran tota l’eternitat. Diuen que és més sa. Tot se’n va en aigua i vent. Ja ho vaig provar. Vas amb corrípies tot el dia. Dolent com una arengada de la costa. Somnis tota la nit. Per què en diuen bistec de nous, d’allò que em van donar? Nogatarians. Fruitarians. Per fer-te la il·lusió que menges tall de culata. Absurd. I salat. Cuinen amb soda. Et tenen tota la nit al costat de l’aixeta.

James Joyce, Ulisses, capítol II. Traducció de Joaquim Mallafrè. Edicions Proa, 2013.

Pescador

capellans i tomàquets

Capellans i tomates. Cortines gastronòmiques. Il·lustracions de la cuina dels germans Torres. Restaurant Doscielos. Barcelona. Marc Vicens, 2015.

C O S E S   Q U E   U N   P E S C A D O R   S A P

Que els nusos no es desfan estirant més.

*

Que el riu canvia no només d’un dia a l’altre, sinó d’una hora a l’altra.

*

Que caure a l’aigua és un inconvenient: el problema és sortir-ne.

*

Que hi ha dies que no.

 

Jaume SubiranaCafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.

Transparent

IMG_2232

Paper de paret. Marc Vicens, 2017.

¿I si el nostre cos fos transparent com les tapes de les rentadores? Quin prodigi seria mirar-nos. Els corredors correrien fins i tot més de pressa en veure el bombament de la sang. Els enamorats s’estimarien més. Verge santa! Mira com surt el semen.

Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana. L’altra editorial, 2016.

Futbol

IMG_4700

Marc Vicens, 2017.

En aquest partits de festa major, solen jugar els equips indígenes contra els dels pobles del veïnat: la passió que s’imflama en aquests camps d’esport rudimentaris és de les més meridionals i aferrissades que un es pugui imaginar. Molts d’aquests partits  no es poden acabar, i, si fineixen, ho fan com el famós rosari de l’aurora. El futbol no sols apassiona els joves; les noies dels pobles també hi prenen un interés màxim. Del futbol surten tota mena de drames del sentiment, tragèdies i comèdies de l’amor.

[26-VIII-1923]

Josep M. de Sagarra, La follia de la pilota, L’ànima de les coses, Quaderns Crema, 2001.