punta fina

Imaginari

dormir114 b

Marc Vicens, 2017.

“El descobriment del surrealisme va coincidir en el meu cas amb una crisis de la meva pròpia pintura i amb el tombant decisiu que em va fer abandonar, pels volts del 1924, el realisme per l’imaginari. Aleshores vaig freqüentar molts poetes, perquè em pensava que calia ultrapassar el “fet plàstic” per assolir la poesia. El surrealisme alliberava l’inconscient, exaltava el desig, donava més poders a l’art. Les al·lucinacions van substituir el model exterior. Jo pintava com en somni, en la llibertat més total. Les teles d’aquesta època, sobretot la sèrie dels fons blaus, són les més nues que mai he pintat”.

 

M.J. Balsach, Joan Miró, Cosmogonies d’un món originari (1918-1939). Galàxia Gutenberg, 2007.

 

Misteris

misteris107b

Marc Vicens, 2017.

El Cro-Magnon vivía en el miedo y el asombro constante de una cultura de Llegada que se enfrentaba a muchos misterios. Nosotros vivimos en un cultura de Partida y Progreso que por el momento ha durado dos o tres siglos. En lugar de enfrentarse a los misterios, la cultura de hoy persiste en evadirlos.

John Berger, Sobre el dibujo. Editorial Gustavo Gili, 2011.

Romanticisme

secret104>B

Marc Vicens, 2017.

He aprendido a amar el secreto. Parece ser la única cosa que puede hacernos la vida moderna, misteriosa o maravillosa. La cosa más vulgar nos parece deliciosa si alguien nos la oculta. Cuando salgo de esta ciudad no digo a nadie adónde voy. Si lo hiciera, perdería todo mi placer. Es una costumbre tonta, lo confieso; pero en cierto modo parece aportar romanticismo a la vida de uno.

Oscar Wilde, El retrato de Dorian Gray, traducció de Julio Gómez de la Serna, Editorial Planeta, 2003.

Lectures

WC102bx

Marc Vicens, 2017.

 

Pausadament llegí, aguantant-se, la primera columna i, afluixant però resistint, començà la segona. A mitja columna abandonà tota resistència i deixà que se li descarreguessin els budells pausadament mentre llegia, llegint encara amb paciència, sense ni rastre d’aquella mica de restrenyiment d’ahir. Espero que no sigui massa gros i m’esgratinyi les morenes altra vegada. No, la mida justa. (…) Resseguí amb la vista el que havia llegit i, mentre se sentia fluir pausadament les aigües, envejà aquell bon Mr Beaufoy que ho havia escrit i n’havia rebut una retribució de tres lliures i tretze xílings amb sis.

James Joyce, Ulisses, capítol II. Traducció de Joaquim Mallafrè. Edicions Proa, 2013.