punta fina

Cloves

cloves080

Marc Vicens, 2017.

Escolta cançons fàcils i les torna a escoltar, fulleja llibres de fotos en blanc i negre, passa els dits per la fusta de la taula, seu a mirar l’avenç de l’ombra a la paret del menjador, navega sense rumb. Tot pesa, avui, i és alhora insubstancial com un petó a la memòria, com les cloves al plat buit.

Jaume SubiranaCafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.

 

Les coses

POSTER 2 X 1 HAIMA

Coses imprescindibles d’una haima sahrauí. Marc Vicens, 2017.

RECREACIÓ – Les coses (el que veiem, el que vivim) ja signifiquen (o no) per elles mateixes. Si en contar-les o escriure-les (en recrear-les) les carreguem de sentit de més, de fet empastifem. Per aclarir-les, les enfonsem. Per enaltir-les, les enfosquim. Sovint es tracta més de restar (o destriar) que no pas de sumar, d’afegir.

Jaume Subirana, Cafarnaüm, Edicions Bromera, 2006.

 

Gratera

gratar075

Marc Vicens, 2017.

A partir d’una certa edat, els homes (algunes dones també) experimenten una gratera única. Arriba un punt que, asseguts o drets, grassos i prims, llanterners o modistes, abrigats o espitregats, i sense deixar l’entregent (vull dir sense amagar-se), tot d’una es contorsionen i s’autoabracen, i es graten els omòplats, desimbolts. Després rebufen com qui es treu un pes de sobre.

Adrià Pujol Cruells, Guia sentimental de l’Empordanet, Editorial Pòrtic, 2016.

Crits i carros

carro074

Marc Vicens, 2017.

N A I X E N Ç A

Terra de cases, tall d’un camí fondo.

El carreró mossega fins a l’os.

Fracturen l’empedrat rodes d’un carro.

Puja bocois grunyents, encadenats.

El pendent, com un vent, vincla les mules.

Un crit heràldic, alicorn de veu.

“Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”

Llavis de teia, la vella ha parlat.

El carreter de cuir s’escruix i crida.

Flametes blaves: la vella que riu.

Peta el fuet mullat com una llengua.

Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.

Ho conec. Sé quan sóc, tornat a néixer.

Rodolo, placentós, pel segle tretze.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, Edicions 62, 1989.

Publicitat

publicitat074

Marc Vicens, 2017.

 

La publicidad se centra siempre en el futuro comprador. Le ofrece una imagen de sí mismo que resulta fascinante grácias al producto o a la oportunidad que se está intentando vender. Y entonces, esta imagen hace que él envidie lo que podría llegar a ser. Sin embargo, ¿qué hace envidiable este lo-que-yo-podría-ser? La envidia de los demàs. La publicidad se centra en las relaciones sociales, no en los objetos. No promete el placer, sino la felicidad: la felicidad juzgada tal por otros, desde fuera. La felicidad de que le envidien a uno es fascinante.

John Berger, Modos de ver, traducció de Justo G. Beramendi, Editorial Gustavo Gili, 2002

No hi ha temps

patins073

Marc Vicens, 2017.

No m’ha inquietat mai gaire fer-me gran. Hi ha coses que em causen fiblades d’emoció, com els patinadors. La llibertat que destil·len, aquelles cames llargues que llisquen, els cabells que voleien al vent. Hi ha altres coses que m’esborronen, com les portes dels vagons. Triguen molt a obrir-se després que el tren ja s’hagi aturat. Potser no triguen una eternitat, però triguen massa. No hi ha temps.

Lucia BerlinManual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana. L’altra editorial, 2016.

 

Ara i res

ara i res072

Marc Vicens, 2017.

El que jo sóc és un concupiscent,

però no perdo, mal que ho sembli,

del tot la mesura:

             els crepitars d’agost

vora la mar, la llum meridiana,

les pluges de setembre, els coures octubrers,

les gleves roges dessagnant-se com entranyes,

els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten

l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren,

les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,

m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir…

Pregunto si no és

un gran consol dir la paraula “pluges”

i fer que plogui tot un llarg

matí d’abril,

           on a recer d’una ala

de plom prenyada de tempesta

puja en espiral el cant d’un rossinyol

afemellat, des del fullam espès

que esquinça i omple de memòries

els racons emborlats de dàlies.

                Quin jardí?

Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?

L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües

filtrades dels orígens,

            el fullatge

caduc revé ple de molts ulls d’abril

i la verdor puja compacta

de l’ancestral subsòl de pedra tosca.

                        Crits

que jo m’invento, que ningú no sent; els morts

flueixen hiperbòlics.

               Tot és ara i res.

 

Joan Vinyoli, Tot és ara i res. Edicions 62, 1970

Reproduccions

monalisa064

Marc Vicens, 2017.

En otro tiempo la unicidad de todo cuadro formaba parte de la unicidad del lugar en que residia. A veces la pintura era transportable. Pero nunca se la podía ver en dos lugares al mismo tiempo. La cámara, al reproducir una pintura, destruye la unicidad de su imagen. Y su significación se mutiplica y se fragmenta en numerosas significaciones.

John Berger, Modos de ver, traducció de Justo G. Beramendi, Editorial Gustavo Gili, 2002.