punta fina

Papallones

papallones1201

Marc Vicens, 2017.

Al passejant, les coses més elevades i les més baixes, les més serioses i les més divertides, li són igualment estimades, belles i valuoses. (…)

Ha de ser desprès i generós, ha de deixar vagar i errar la mirada; sempre ha de ser capaç de fondre’s del tot en la contemplació i l’observació de les coses per tal de retenir-les, i s’ha d’oblidar de si mateix, de les pròpies queixes, necessitats, pegues i carències, i menystenir-les, tal com ho faria un soldat servicial, de valentia provada i ben disposat a sacrificar-se.

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.

Anuncis

Sense mànigues

sensemanigues1192

Marc Vicens, 2018.

Surto a cercar-vos,

als camps de primavera,

els brots més tendres:

a les mànigues, blanca,

neu caient sense treva.

 

Emperador Kôkô, traducció de Jordi Mas López, Cent de cent, Hyakunin isshu, Editorial Vitel·la, 2011.

 

Palmeres

palmeres118

Marc Vicens, 2018.

Tal vez sea excesivo expresarlo así, pero nos ponemos inicialmente al servicio de quien nos ha dado por querer, o por lo menos a su disposición, y la mayoría lo hacemos sin malicia, esto es, ignorando que llegará un día, si nos afianzamos y nos sentimos firmes, en que él nos mirará desilusionado y perplejo al comprobar que en realidad nos trae sin cuidado lo que antaño nos suscitaba emoción, que nos aburre lo que nos cuenta sin que él haya variado de temas ni éstos hayan perdido interés.

Javier Marías, Los enamoramientos, Alfaguara, 2011.

Pinzells

brotxes114

Marc Vicens, 2018.

 

“Su pregunta, señor juez de instrucción, sobre si soy pintor de brocha gorda –mejor dicho, usted no me lo ha preguntado siquiera, sino que me lo ha lanzado en pleno rostro– es característica de toda la forma de llevar el proceso instruido contra mí. Puede usted objetar que no se trata de un proceso, y tiene razón, porque sólo es un proceso si yo lo reconozco como tal. Pero ahora sí lo reconozco, en cierto modo por compasión. Si uno quiere darle alguna importancia, no puede enfrentarse a él más que de un modo compasivo”.

Franz Kafka, El proceso, traducció de Feliu Formosa, Alianza Editorial, 2003.

Simplisme

simplisme113 b

Marc Vicens, 2018.

 

TEDI I AFORISMES – Els llibres d’aforismes no tenen gaire bona premsa (de fet, gairebé no tenen cap mena de premsa), i de tant en tant indefectiblement em trobo algú que arrufa el nas davant de les entrades molt curtes, epigramàtiques, que de vegades no em sé estar d’incloure al Flux (i que també treuen el nas a Suomenlinna i Adrada). Un dels retrets clàssics és el simplisme, l’aparent obvietat d’aquest microtextos. Però ningú no troba obvis els refranys (si més no, ningú no ho diu), i a mi em sembla evident que el bon aforisme cap a on apunta és cap a la saviesa anònima de la frase feta. Avui Enrique Vila-Matas escriu a la seva pàgina dominical d’El País: “Para que un aforismo sea auténtico y profundo tiene que ser superficial, pues no hay que olvidar que sólo lo trivial nos ampara del tedio. André Derain lo decía de otro modo: “Lo hondo, visto con hondura, es superfície”.

Jaume Subirana, Cafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.

A pastar!

princep

Marc Vicens, 2018.

Si tu, benvolgut lector, que em tens amb tanta estima, et prens la molèstia de sortir a caminar amb l’escriptor i inventor d’aquestes ratlles al clar i amable món matinal, sense presses, sinó més aviat a un pas còmode, sobri, planer, calmós i tranquil, ens arribarem tots dos al forn ja esmentat, guarnit amb lletres d’or, davant el qual ens sentirem empesos a aturar-nos, horroritzats i estupefactes, entristits per un cas d’ostentació com aquest i per la imatge esperpèntica de la falsa rusticitat que se’n deriva. Espontàniament vaig exclamar:

–Ja pot indignar-se, ja, per Déu, una persona honesta en veure barbaritats daurades com aquestes en forma de rètol comercial que encunyen sobre el paratge on som el segell de l’egoisme, la cobdícia i l’embrutiment miserable de l’ànima. ¿De debò que a un forner honrat li cal presentar-se amb aquesta pompa, brillar i llampeguejar a la llum del sol amb aquest anunci tan neci en or i plata, ben bé com si fos un príncep o una dama presumida i de moral dubtosa? Que cogui i pasti el pa amb modèstia honesta i raonable!

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.

Passejar

sofa

Marc Vicens, 2018.

 

–Però si a vostè sempre se’l veu passejar!

–Passejar –vaig respondre– m’és imprescindible per revifar-me i per mantenir el contacte amb el món, perquè si no el sentís, no podria escriure ni mitja lletra més ni produir cap poema, per petit que fos, en vers o en prosa. Sense passejar seria mort i ja fa temps que hauria d’haver renunciat a la meva professió, que estimo apassionadament. Sense passejar i pescar la informació al vol, tampoc no podria presentar cap informe ni cap article, per no parlar d’un relat llarg. Sense passejar i pescar informació al vol, tampoc no podria presentar cap informe ni cap article, per no parlar d’un relat llarg. Sense passejar no podria fer ni observacions ni estudis. Un home tan intel·ligent i despert com vostè ho comprendrà a l’instant, tot això. Al llarg d’una passejada bella i dilatada se m’acudeixen mil pensaments aprofitables i útils. Tancat a casa, m’ensorraria i em pansiria miserablement. Per a mi passejar no és tan sols saludable i bonic, sinó també profitós i útil. Una passejada em fa avançar professionalment i, alhora, també em proporciona diversió i joia; m’alleuja, em consola i m’alegra, m’és un plaer i al mateix temps té la virtut d’animar-me i esperonar-me a crear més, perquè em forneix de nombrosos objectes, petits i grans, que són el material que més tard elabora a casa amb afany i dedicació. Una passejada sempre és plena de fenòmens que val la pena veure i sentir. Encara que sigui curta, una passejada agradable sol bullir de figures diverses i poemes vivents, d’encanteris i de belleses naturals. Els sabers de la natura i dels costums s’obren, encisadors i plens de gràcia, als sentits i als ulls del passejant atent que, per descomptat, mai no ha de passejar amb la mirada baixa, sinó amb els ulls ben oberts i la vista clara, si vol que se li reveli la idea més noble i serena de la passejada i el seu sentit més bell. Pensi fins a quin punt el poeta s’empobreix i pot acabar de mala manera si la maternal i paternal natura, d’una bellesa infantil, no el refresca una vegada i una altra amb la font de la bondat i la bellesa. Pensi en la summa importància de la instrucció i les ensenyances sagrades i daurades que el poeta cull a l’aire lliure i juganer. Sense passejar i sense la contemplació de la natura que hi va aparellada, sense aquesta cerca tan deliciosa com instructiva, em sento perdut, i, de fet, n’estic. Cal que el passejant estudiï i contempli, amb el màxim afecte i atenció, qualsevol ésser viu per petit que sigui, tant si es tracta d’una criatura, un gos, un mosquit, una papallona, un pardal, un cuc, una flor, un home, una casa, un arbre, una barda, un cargol, un ratolí, un núvol, una muntanya, una fulla o tan sols d’un trosset de paper, llençat a les escombraries, en el qual algun nen d’escola, tendre i aplicat, potser haurà escrit les primeres lletres maldestres. Al passejant, les coses més elevades i les més baixes, les més serioses i les més divertides, li són igualment estimades, belles i valuoses. No ha de dur cap mena de sentimentalisme egoista ni de susceptibilitat fàtua. Ha de ser desprès i generós, ha de deixar vagar i errar la mirada; sempre ha de ser capaç de fondre’s del tot en la contemplació i l’observació de les coses per tal de retenir-les, i s’ha d’oblidar de si mateix, de les pròpies queixes, necessitats, pegues i carències, i menystenir-les, tal com ho faria un soldat servicial, de valentia provada i ben disposat a sacrificar-se. Si no, passejarà amb mig esperit i prou, i això no val per a res. Cal que en tot moment sigui capaç de commoure’s, de compadir-se i d’exaltar-se. S’ha de poder enlairar entusiasmat i també inclinar-se sobre el detall quotidià més ínfim i enfonsar-s’hi, i cal suposar que ho sabrà fer. Però aquesta manera càndida i del tot dedicada de perdre’s i retrobar-se en les coses, aquest amor delerós per qualsevol fenomen sensible el fan feliç, com el compliment del deure fa feliç i enriqueix interiorment el qui és complidor. L’esperit, l’entrega i la fidelitat li són una benedicció i l’eleven molt per sobre de la pròpia persona de passejant anodí, que massa sovint té la mala reputació de ser un dropo i de vagabundejar inútilment. Els variadíssims estudis que duu a terme l’enriqueixen i el diverteixen, l’ennobleixen i, de vegades, encara que soni improbable, gairebé freguen la ciència exacta, cosa que ningú no esperaria de qui, amb aparent frivolitat, surt a escampar la boira. ¿Que no s’adona, vostè, que jo treballo amb el cap, amb tossuderia i perseverança, i que sovint estic actiu en el millor sentit de la paraula, just quan fa l’efecte que soc un baliga-balaga, orfe de responsabilitats, el mandrós que, sense feina ni pensaments es perd, somiador i cançoner, en el blau i el verd, i que hi ganduleja, causant una impressió pèssima? Tota mena de misteriosos pensaments digressius, molt bells i refinats, persegueixen en secret el passejant, i és així com, a mitja caminada, esforçada i atenta, ha d’aturar-se i parar l’orella, perquè submergit en impressions estranyes que l’atordeixen i el torben, i atret per l’encisadora força de l’esperit, té la sensació que s’enfonsa, de sobte, dins les profunditats de la terra, com si, davant els ulls enlluernats i confosos de pensador i poeta, se li obrís un abisme. El cap li vol caure, i els braços i les cames, normalment tan vitals, semblen petrificats. Paratges i gent, sons i colors, rostres i siluetes, núvols i claror de sol giren i el volten com espectres i el passejant s’ha de preguntar: “On soc? La terra i el cel es fonen i es barregen dins una nebulosa resplendent que llamegueja i es desdibuixa en ondulacions; comença el caos i els ordres s’esvaeixen. Trasbalsat, s’escarrassa per mantenir el cap clar; ho aconsegueix i continua passejant, confiat. ¿Que potser vostè creu que és del tot impossible que –en el decurs d’una passejada suau i pacient– em trobi amb gegants, tingui l’honor de veure catedràtics, em relacioni de passada amb llibreters i empleats de banca, parli amb joves cantants emergents i amb antigues actrius, dini amb senyores enginyoses, erri dins de boscos, enviï cartes perilloses, i que em baralli amb sastres sorneguers i plens de malícia? Tot això pot passar i, de fet, crec que ha passat. El passejant sempre està acompanyat d’alguna cosa estranya, reflexiva i fantàstica, i seria beneit si no parés esment a aquesta dimensió espiritual o si fins i tot la rebutgés; però, tanmateix, més aviat dona la benvinguda a tots aquests fenòmens estranys i particulars, se’n fa amic i s’hi agermana perquè el captiven; el converteix en cossos configurants i amb essència, els dona forma i ànima, de la mateixa manera que aquests fenòmens fan amb ell. En una paraula, em guanyo el pa de cada dia pensant, encaboriant-me, excavant, inventant, component, analitzant i passejant, i ho faig amb tantes penes i treballs com qualsevol altre. Encara que només sembli delicat i somiador, soc d’allò més seriós i tot ho faig a consciència; soc un professional competent! Confio que tots aquests aclariments tan meticulosos el convencin que les meves aspiracions són honorables, i que el deixin satisfet en aquest sentit.

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.

Sota terra

sotaterra

Marc Vicens, 2018.

Vaig sentir una remor suau i enlairada, que baixava del cimall dels avets tot xiuxiuejant. “Aquí, estimar i besar seria divinament bell”, vaig dir-me. Només de trepitjar aquell terra tan agradable ja era un plaer, i la calma encenia pregàries en l’ànima sensible. “Jeure mort aquí, sepultat discretament sota la terra fresca del bosc, seria ben dolç. Ai, si en la mort es pogués sentir la mort i fruir-ne! Qui sap si és així.

Robert Walser, La passejada, traducció de Teresa Vinardell Puig, Editorial Flâneur, 2017.