punta fina

Paul Hollis

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

Aquest era el cas d’en Paul Hollis, que pujava al Nord-oriental gairebé cada nit de dijous o divendres de l’estiu. Era un home corpulent, que patia a tots els trens, però en aquell més que en cap altre. Per regla general, es quedava al vagó restaurant fins a les deu, bevent whisky escocès. El whisky acostumava a mantenir-lo adormit fins que arribaven a les tumultuoses esperes de Springfield, després de mitjanit.

John Cheever, El granger d’estiu, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

Anuncis

Els Crutchman

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

Els Crutchman eren tan feliços i tan moderats en tots els seus costums, i els semblava tan bé tot el que els passava, que era inevitable sospitar que hi devia haver un cuc dins la seva poma rosada i que l’extraordinari color de la fruita només servia per amagar la gravetat i la profunditat de la infecció. La casa on vivien, per exemple, a Hill Street, amb totes aquelles finestres enormes. ¿Qui voldria que li entrés tanta llum a les habitacions de casa seva, tret d’algú que pateix complex de culpa?.

John Cheever, Només diga’m qui va ser, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

Will Pym

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

En Will Pym era un home fet a si mateix; és a dir, un home que havia començat la seva vida adulta sense ni cinc ni cap contacte que no fos l’amistat general d’home a home, i havia ascendit fins a ocupar la vicepresidència d’una empresa de flassades de raió. Feia una generosa aportació anual a l’organisme de Baltimore que l’havia ajudat a trobar el bon camí, i podia explicar unes quantes anècdotes de quan treballava al camp, feia molt de temps, però el seu aspecte i el seu port eren els propis d’un membre acomodat de la classe mitjana alta, gairebé sense cap rastre de les angoixes d’un home que hagués mantingut una lluita penosa per tenir diners al banc.

John Cheever, Només diga’m qui va ser, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

La tia Percy

Digital, punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

Un dels membres més vitals de la meva família materna era una tieta que es feia dir Percy i que fumava cigars. No era una qüestió d’ambigüitat sexual. Era encantadora, bonica i molt femenina.

John Cheever, La Percy, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

Tords

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

Un poema més presentable

Se’n riuen les agulles del rellotge:

cada vegada que penses en cordes

o en ganivets, allargues una mica

el temps de vida dels teus enemics.

Burla, doncs, el dictat de les agulles:

pensa en un pi, potser en una muntanya,

i multiplica així els dies d’aquells 

que han tingut el coratge d’estimar-te.

Pensa en el mar, que sempre torna i torna.

Pensa en els tords, que migren cap al fred.

Sebastià Alzamora, La netedat, Edicions Proa, 2018.

Porc

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

El jove tem la mort, i el vell l’espera.

O tal vegada sigui a l’inrevés.

El porc engreixa sense cap propòsit,

o prova d’ignorar que no hi ha més

propòsit que el final. Els lloms llustrosos,

la xulla fina, els peus llaminers,

tenen per destí la capoladora.

Algun cop s’enamora, el porc, i això

li excita un cert desig de transcendència.

Xisclarà menys quan vegi el ganivet.

Sebastià Alzamora, La netedat, Edicions Proa, 2018.

Líder

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

Albert Pla, entrevista a El Periódico, 17 / 8 / 2018

Yo creo que las escaleras de vecinos funcionan. Hay presidente, pero no sé por qué tiene que haberlo. No creo que sea antisocial pensar eso. El líder es quien estropea la revolución. La gente es quien la hace.


Tormenta

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

El torb es filtra per les escletxes i produeix uns xiscles rondinaires, furients, com una navalla oscada damunt del marbre. Pel carrer salten plàstics, cartons i llaunes que el vent remugador empentega i la pluja encasta contra les parets i sota els cotxes enllustrats per l’aigua. Tota aquesta tempesta nocturna, tan aparatosa, tan estimulant i desfermada, té però una fúria excessiva, com una adolescent que sospira, irritada, gemegosa i desconsolada. Durarà poc.

Francesc Parcerisas, Un estiu, Quaderns Crema, 2018.

Creuar cames

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

El primer que m’enamorà fou la forma com encreuà les cames. Molt suament, com si temés de trencar-se-les, com si fossin de glaç: n’aixecà una i la passà sobre l’altra: quedaren totes dues en contacte, del genoll al peu.

Quim Monzó, La dama salmó, …Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, Quaderns Crema, 1993.

Cares

punta fina Deixa un comentari
Marc Vicens, 2018.

De tant en tant veig cares a la paret. Més ben dit: veig cares al terra. Si estic assegut en una sala d’espera i no tinc res a fer, i les rajoles del terra tenen, com passa sovint, alguna mena de fons o d’aigües, sense adonar-me’n la vista hi busca formes de cares, formes una mica estrafolàries però que, tot d’una, em sembla reconèixer immediatament: la testa d’un home primitiu, el perfil d’un cavaller amb el seu casc, un vell amb barba, una dona amb nas de ganxo, un senyor escabellat (amb els pèls de punta), una mena d’ogre amb papada descomunal…

Francesc Parcerisas, Un estiu, Quaderns Crema, 2018.