punta fina

Repetició

frigolin

Marc Vicens, 2018.

 

Pero todos sabemos que lo que se empieza con desgana, incluso con aversión, puede acabar seduciéndonos por la fuerza del acostumbramiento y un inesperado afán de repetición. Uno puede descubrir que quien no lo atraía al principio lo ha atrapado a la postre contra todos los vaticinios y en contra de su voluntad inicial.

Javier Marías, Berta Isla, Alfaguara, 2017.

Boom boom

boom bo0m.indd

Marc Vicens, 2018.

És curiós com els tirans més convençuts respecten vagament les formes fins al final, com si volguessin fer veure que ells no trepitgen els procediments quan se salten obertament tots els protocols. Sembla que no en tinguin prou, amb el poder, i que sentin un plaer addicional forçant els seus enemics a observar, per última vegada i en favor seu, els rituals del poder que ells estan fent caure.

Éric Vuillard, L’ordre del dia, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2018.

Premis

pis pis

Marc Vicens, 2018.

Acceptar un premi no és altra cosa que deixar que se’t pixin a la cara perquè et paguen perquè t’ho deixis fer. Sempre he sentit les concessions de premis com el més gran rebaixament imaginable, no com una elavació. Perquè un premi sempre te’l concedeixen només persones incompetents que se’t volen pixar a la cara i se’t pixen copiosament a la cara si acceptes el seup premi.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein, traducció de Raül Garrigasait, Editorial Flâneur, 2018.

El trajecte

cv181b

Marc Vicens, 2018.

I la veritat és que només assegut al cotxe entre el lloc que acabo de deixar i l’altre cap on vaig soc feliç, només al cotxe i durant el trajecte soc feliç, a l’hora d’arribar soc la persona més infeliç que es pugui imaginar, és igual on arribo, si arribo soc infeliç.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein, traducció de Raül Garrigasait. Editorial Flâneur, 2018.

Atròfia

vaques179b

Marc Vicens, 2018.

 

Quan soc a pagès i no tinc cap estímul, se m’atrofia el pensament perquè m’atrofia tot el cap, a la gran ciutat no hi ha aquestes experiències catastròfiques. Les persones que se’n van de la gran ciutat i volen mantenir el seu nivell intel·lectual a pagès, com deia en Paul, han d’estar dotades d’un potencial enorme i per tant d’una provisió increïble de substància cerebral, però aquests també s’estanquen tard o d’hora i s’atrofien i la majoria de vegades quan s’adonen d’aquest procés d’atròfia ja és massa tard per als seus fins, la dinyen inevitablement, tant és el que facin, no els serveix de res.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein, traducció de Raül Garrigasait, Editorial Flâneur, 2018.