punta fina

Espigolant Carner (1)

Marc Vicens, 2020.

Casa que fou de pescadors

Casa amb cortina blanca que s’infla i s’encongeix

enmig dels porticons

verd poma.

Té el meu carrer tota una mar de fons:

i si, parant-se, la cortina la cobreix,

la mar m’envia encara sos pomellets d’aroma.

Josep Carner, Els millors poemes, Columna Edicions, 1998.

Urpes

Marc Vicens, 2020.

No penso en res. El res és matèria de pensaments. Éssers, veus autònomes, memòries desenterrades, segueixen el rompre de l’aigua. El res no és buit. Igual que de les urpes d’un predador que vola, els pensaments cauen a la nostra ment quan estem convençuts que no pensem.

Fleur Jaeggy, Proleterka, traducció d’Anna Casassas i Figueras, Editorial Les Hores, 2018.

Matalàs

Marc Vicens, 2020.

Infern

Tinc el pressentiment que és molt pitjor

que anar a comprar un matalàs al centre comercial,

de més durada, això segur,

i aquí no et punxen forques ara i adés

ni has de témer llengües de foc,

només aquesta botiga cavernosa i el seu laberint del descans.

I, tot i així, passant vora els jovials king,

les més sensibles queen

i els tristos llits individuals

que no cobrirà mai un llençol escarlata,

penso en un passatge de l‘Inferno

que podria recuperar de memòria

i recitar en anglès o fins en italià

si el venedor que no para de seguir-nos,

amb el paquet rebregat de Newport

a la butxaca de la camisa de màniga curta,

deixès per un moment d’insistir

que provem aquest, i ara aquest altre més tou,

cosa que fem estirant-nos l’un al costat de l’altre

amb els braços rígids, com estàtues en una tomba,

incapaços d’imaginar-nos com seria

dormir o estimar-nos així

sota les fileres castigadores de fluorescents

que el Dant podria haver mencionat

si hagués estat estirat panxa enlaire aquí entre nosaltres.

Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja, traducció de Jaume Subirana, Godall Edicions, 2019.

Perquè sí

Amor perquè sí

Aquest matí mentre caminava per la riba del llac

m’he enamorat d’un petit ocell

i hores després d’un ratolí

que el gat ha deixat sota la taula del menjador.

En les ombres d’un vespre de tardor

em vaig enamorar d’una costurera

tranquil·la a la seva màquina a la finestra del sastre,

i més tard d’un bol de brou

amb el vapor ascendent com el fum d’una batalla naval.

Aquesta és la millor mena d’amor, pensava,

sense recompensa, sense regals

o paraules descorteses, sense sospites

o silenci al telèfon.

L’amor pel castanyer,

el barret de jazz i una mà al volant.

Sense luxúria, sense cop de porta…

L’amor pel taronger de test,

la camisa blanca neta, la dutxa calenta al vespre,

l’autopista que travessa Florida.

Sense espera, sense ira, sense rancúnia,

només de tant en tant una punxada

pel petit ocell que havia fet el niu

en una branca baixa damunt l’aigua

i pel ratolí mort, vestit

encara amb el seu trajo marró fi.

Però el meu cor sempre està exposat

en un cavallet en un camp,

preparat per a la propera fletxa.

Després de dur el ratolí agafat per la cua

fins a una pila de fulles bosc endins,

em vaig trobar dret davant de la pica del bany

mirant-me amorosament el sabó,

tan pacient i tan soluble,

tan a lloc en el seva sabonera verd pàl·lid.

Podia sentir-me tornant-hi a caure

mentre el sentia girar entre les mans humides

i en percebia l’aroma de lavanda i de pedra.

Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja, traducció de Jaume Subirana. Edicions Godall, 2019.

Selecció

Marc Vicens, 2020.

Tot art pressuposa un treball de selecció. Normalment, quan em poso a treballar, el meu objectiu no és precís. En aquest estadi de l’operació, si algú em demanés què vull, em costaria molt de dir-ho; però respondré sempre amb precisió quan se’m demani què no vull.

Igor Stravinski, Poètica musical, traducció de Oriol Ponsatí-Murlà, Editorial Accent, 2008.