Sin categoría

Parelles

Marc Vicens, 2019.

Totes les parelles tenen els seus petits rituals, rituals insignificants, una mica ridículs i tot, que no expliquen a ningú.

Michel Houellebecq, Serotonina, Editorial Anagrama, 2019.

Anuncis

La processó va per dintre

Marc Vicens, 2019.

Entre dolces cantarelles.

quan encara no s’hi veu,

van duent Jesús en creu

pels carrers de cases velles.

Mig es fonen les estrelles.

Par que dormi el Nazareu.

Mes, de cop, la mar l’atreu.

I dessota les parpelles

sos esguards són renadius.

Es dilaten sos badius

a un perfum de violetes.

I sos braços d’encisat,

són talment de bat a bat

per cridar les orenetes.

Josep Carner, Processó de l’albada, Edicions 62.

El jo i el tu

Marc Vicens, 2019.

“El Jo és el més gran i fosc secret del món. (…) Per això m’interessa l’individu i intento, per tots els mitjans, investigar i representar l’individu en tota la seva complexitat. Què ets tu? Què sóc jo?”.

Max Beckmann, Leipzig, 2884, Nova York, 1950. Exposició al Caixa Forum Barcelona fins al 26 de maig.

Tot un senyor

Marc Vicens, 2019.

Era tot un senyor de la tabola que passava per graciós i franc gambirot i en tot el tocant a dones, cavalls o el més eixelebrat mullader sempre estava a punt. A dir veritat anava curt de possessions i la major part de vegades vagava per cafès i tavernes de mala mort amb agents d’allistament, mossos d’estable, corredors d’apostes, purrialla de l’altri de Saint Paul, atletes, trinxeraires, saltataulells, dames de la palangana i altres perdularis de la mateixa corda o amb el primer bòfia o confident que es trobava moltes nits fins a ple dia dels quals treia xafarderies a l’engròs entre carahillo i carahillo.

James Joyce, Ulisses, traducció de Joaquim Mallafrè, Edicions 62, 2013.

Modern

Marc Vicens, 2019.

Allò que és modern és allò que és del temps i que ha d’estar a la mesura i a l’abast del seu temps. Sovint es recrimina als artistes el fet de ser moderns, o de no ser-ne prou. També es podria recriminar al temps de no ser modern, o de ser-ne massa. Una consultat popular recent ha mostrat que Beethoven és, pel que sembla, el compositor més sol·licitat als Estats Units. En aquest sentit, es podria dir que Beethoven és molt modern.

Igor Stravinski, Poètica musical, traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà, Accent Editorial, 2008.

Obstacles

Marc Vicens, 2019.

La meva llibertat, per tant, consisteix a moure’m dins l’estret marge que m’he assignat a mi mateix per a cadascun dels meus projectes. Encara diria més: la meva llibertat serà més gran i més profunda com més estretament limiti el meu camp d’acció i com de més obstacles m’envoltin.

Igor Stravinski, Poètica musical, traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà, Accent Editorial, 2008.

Cadena

Marc Vicens, 2019.

Els nobles endrapen les sobralles de primera mà. Els criats roseguen les carcasses. I en acabat es llencen les conquilles d’ostres i dels ossos per les finestres. Els pobres i els gossos arrepleguen les engrunes. D’això se’n diu cadena alimentària.

Éric Vuillard, 14 de juliol, traducció de Jordi Martín Lloret. Edicions 62, 2019.

Així vivien, ells

Marc Vicens, 2019.

Així vivien, ells i els seus amics, en els seus pisets atapeïts i simpàtics, amb les seves passejades i les seves pel·lícules, els grans menjars fraternals, els projectes meravellosos. No eren infeliços. Alguns goigs de viure, furtius, evanescents, els il·luminaven els dies. Alguns vespres, havent sopat, els costava aixecar-se de la taula; s’acabaven una ampolla de vi, picaven unes nous, encenien unes cigarretes. Algunes nits no aconseguien adormir-se i, mig asseguts, arrapapats als coixins, amb un cendrer entremig, parlaven fins a la matinada. Alguns dies passejaven, tot xerrant, durant hores senceres. Tot somrient, es miraven al vidres dels aparadors. Els semblava que tot era perfecte; caminaven lliurement, els seus moviments eren deseixits, semblava que el temps ja no els atenyés. En tenien prou amb ser allà, al carrer, un dia de fred sec, de vent fort, càlidament vestits, cap al tard, dirigint-se, sense pressa però amb bon pas, a una casa amiga, perquè el més mínim gest –encendre una cigarreta, comprar una paperina de castanyes calentes, obrir-se pas entre la gentada a la sortida d’una estació– els aparagués com l’expressió clara, immediata d’una inesgotable felicitat.

Georges Perec, Les coses, traducció de Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó, Edicions de la Magrana / Edicions 62, 1988.