Sin categoría

Naturalisme

tom-sawyer

Tom Sawyer. Marc Vicens, 2018.

Aleshores se’ls van presentar altres records que els feien bategar els cors amb força: les belles diades a l’aire lliure i a ple sol que hi havien viscut, fora del col·legi. Des de petits, a partir de sisè, els tres inseparables s’havien afeccionat a les llargues passejades. Aprofitaven qualsevol ocasió, se n’anaven a fer quilòmetres, s’hi atrevien més a mesura que s’anaven fent grans, fins a recòrrer tota la contrada amb viatges que tot sovint duraven uns quants dies. I dormien a l’atzar pel camí, en un forat d’una roca, damunt l’era encara calenta, on la palla del blat batut els proporcionava un jaç tou en qualsevol cabana abandonada, l’enrajolat de la qual cobrien d’un llit de farigola i espígol. Era fugir del món, una absorció instintiva en el si de la natura, l’adoració irracional d’una criatura pels arbres, les aigües, les muntanyes, per aquella joia sense límits d’estar sols i lliures.

Émile Zola, L’obra, traducció de Margarida Casacuberta, Editorial Proa, 2006.

Anuncis

Donar-se

donacio198

Marc Vicens, 2018.

No trobar la donació pura o l’agraïment pur no demostra res. Paradoxalment, portar una cosa a l’extrem pot significar la seva desaparició o, fins i tot, l’aparició del contrari. La donació absoluta, sense un mínim de posició, duria a la pròpia nihilització, per esgotament.

Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana, Quaderns Crema, 2018.

Ordre

coses193

Marc Vicens, 2018.

El tercero, conducir ordenadamente mis pensamientos, empezando por los objetos más simples y más fáciles de conocer, para ir ascendiendo poco a poco, gradualmente, hasta el conocimiento de los más compuestos, e incluso suponiendo un orden entre los que no se preceden naturalmente.

Rene Descartes, Discurso del metodo, traducció de Manuel García Morente, Editorial Espasa-Calpe, 1988.

 

Costums

barrets188 b

Marc Vicens, 2018.

 

Pues es casi lo mismo conversar con gentes de otros siglos que viajar. Bueno es saber algo de las costumbres de otros pueblos para juzgar las del propio con mejor acierto, y no creer que todo lo que sea contrario a nuestras modas es ridículo y opuesto a la razón, como suelen hacer los que no han visto nada.

Rene Descartes, Discurso del metodo, traducció de Manuel García Morente, Editorial Espasa Calpe, 1988.

Ram de peònies

peònies187b

Marc Vicens, 2018

No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem. A cops de taló ens trenquen els dits, a cops de bec ens esmicolen les dents, ens roseguen d’ulls. L’abisme està vorejat d’alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable, estàtua plantada al bell mig de la plaça de les Festes, amb tot un ram de peònies seques com a tribut un cop l’any, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells.

Éric Vuillard, L’ordre del dia, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2018.

Honest

malalt180

Marc Vicens, 2018.

Quan és honest, el sa no vol tenir res a veure amb el malalt, no vol que li recordin la malaltia i així, com és natural i lògic, la mort. El sa vol estar amb si mateix i entre els seus iguals, en el fons no tolera el malalt.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein, traducció de Raül Garrigasait, Editorial Flâneur, 2018.

 

Sofregit

sofregit141b

Marc Vicens, 2018.

A las dos, el olor del sofrito rebasa las barreras, se escapa por las rendijas de las puertas, invade la escalera, se cuela en todos los pisos y llega hasta la calle, envolvente, insobornable, imposible de ocultar. Parece mentira que el tomate, el ajo y la cebolla, que por separado y en crudo no son más que vegetales, produzcan, al achicharrarse juntos en el infierno del aceite de oliva, ese aroma sensual, lujurioso, tan universal e innegable como el café cuando se tuesta o el pan recién horneado. Pero la vecina sabe que no hay que precipitarse, que el sofrito se tiene que reducir, que, como decía su madre, “el arroz, cuando el sofrito se ponga chocolate”, y deja que se deshidrate, que se consuma, y contra toda norma dietética y culinaria, lo apura hasta que se empieza a agarrar, y lo rasca con la cuchara de madera y entonces, cuando el aroma ya se dora, se tuesta, y la sensualidad llega a la embriaguez, al exceso, la vecina echa el arroz, lo rehoga, lo quema en la cazuela incandescente.

David Monteagudo, Hoy he dejado la fábrica, Editorial :Rata–, 2018.