L’oncle Sidney

Marc Vicens, 2019.

L’oncle Sidney va tornar de la tomba balancejant-se i es va asseure al sofà al costat d’en Richard, fent pudor d’alcohol. Havia estat borratxo d’ençà que havia descobert la bogeria de la seva dona.

John Cheever, La còmoda, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

Anuncis

El senyor Estabrook

Marc Vicens, 2019.

Fa uns quants anys a Itàlia hi havia una cançó popular que es titulava “Marito in Città”. La melodia era senzilla i encomanadissa com una cançó de carrer. La lletra deia: “La moglie ce ne va, marito poverino, solo in cittadina”, i tratava de la difícil situació d’un home sol, d’aquella manera alegre i ridícula que sol ser habitual, com si quedar-se sol fos una situació essencialment còmica, com ara fer-se un embolic amb la llinya de pescar truites. El senyor Estabrook havia sentit la cançó mentre viatjava per Europa amb la dona (catorze dies; deu ciutats) i en algun teixit capriciós de la seva memòria havia quedat gravada una impressió indeleble de la lletra i la música. No l’havia oblidada; de fet semblava que no la podia oblidar, tot i que entrava en conflicte amb la seva idea de les possibilitats de la solitud.

John Cheever, Marito in città, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

En John Clancy

Marc Vicens, 2018.

El fill d’en Clancy, en John, anava a l’últim curs de l’institut. Era capità de l’equip de bàsquet i un personatge apreciat per la direcció del centre on estudiava, i aquella primavera va presentar un treball que havia escrit sobre la democràcia en un concurs patrocinat per un industrial de Chicago. Hi havia milions de participants, però en John va guanyar la menció honorífica, que consistia en un viatge amb avió a Chicago i una setmana a la ciutat amb totes les despeses pagades. Com era lògic el noi estava d’allò més il·lusionat amb aquell premi, i la seva mare també, però qui semblava que l’hagués guanyat realment era en Clancy. Ho va explicar a tots els veïns de l’Edifici, i els va preguntar com era Chicago i si viatjar amb avió era segur.

John Cheever, En Clancy a la Torre de Babel, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

Els Pastern

Marc Vicens, 2018.

El refugi antiaeri dels Pastern s’havia acabat de construir aquella primavera. A ells els hauria agradat mantenir-lo en secret; si més no disimular-ne l’existència; però els camions i els buldòzers que no paraven d’entrar i sortir pel seu camí de grava ja n’havien posat tothom al corrent. Havia costat trenta-dos mil dòlars, i tenia dos lavabos químics, un subministrament d’oxigen i una biblioteca, seleccionada per un profesor de la Universitat de Colúmbia, que consistia en llibres per estimular l’esperança, el bon humor i la calma.

John CheeverEl brigadier i la vídua del golf, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

La Joan Harris

Marc Vicens, 2018.

Quan feia uns quants anys que coneixia la Joan Harris a Nova York, en Jack Lorey va començar a anomenar-la la Vídua. Sempre anava de negre, i ell sempre tenia la sensació, pel curiós desordre del seu pis, que els empleats de la funerària acabave’n d’anarse’n. Aquesta impressió no amagava gens de malícia, ja que ell n’estava molt de la Joan. Tots dos eren de la mateixa ciutat d’Ohio i havien arribat a Nova York més o menys a la mateixa època, a mitjan anys trenta. Tots dos tenien la mateixa edat, i durant el seu primer estiu a la ciutat solien quedar després de la feina per prendre unes copes a bars com el Brevoort i el Charles, i per sopar i jugar a les dames al Lafayette.

John CheeverLa quarta alarma, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

La Bertha

Marc Vicens, 2018.

La meva dona, la Bertha, ve dilluns. Arriba dilluns de la ciutat i dimarts se n’hi torna. La Bertha és una dona jove i atractiva amb un cos esplèndid. Té els ulls una mica massa junts, trobo, i a vegades és emprenyadora. Quan els nens eren petits tenia una manera emprenyadora d’imposar-los disciplina. “Si abans que compti fins a tres no us preneu l’esmorzar tan bo que us ha preparat la mare”, deia, “us torno a enviar al llit. Un. Dos. Tres…”

John CheeverLa quarta alarma, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

Paul Hollis

Marc Vicens, 2018.

Aquest era el cas d’en Paul Hollis, que pujava al Nord-oriental gairebé cada nit de dijous o divendres de l’estiu. Era un home corpulent, que patia a tots els trens, però en aquell més que en cap altre. Per regla general, es quedava al vagó restaurant fins a les deu, bevent whisky escocès. El whisky acostumava a mantenir-lo adormit fins que arribaven a les tumultuoses esperes de Springfield, després de mitjanit.

John CheeverEl granger d’estiu, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.