Crits i carros

carro074

Marc Vicens, 2017.

N A I X E N Ç A

Terra de cases, tall d’un camí fondo.

El carreró mossega fins a l’os.

Fracturen l’empedrat rodes d’un carro.

Puja bocois grunyents, encadenats.

El pendent, com un vent, vincla les mules.

Un crit heràldic, alicorn de veu.

“Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”

Llavis de teia, la vella ha parlat.

El carreter de cuir s’escruix i crida.

Flametes blaves: la vella que riu.

Peta el fuet mullat com una llengua.

Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.

Ho conec. Sé quan sóc, tornat a néixer.

Rodolo, placentós, pel segle tretze.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, Edicions 62, 1989.

Publicitat

publicitat074

Marc Vicens, 2017.

 

La publicidad se centra siempre en el futuro comprador. Le ofrece una imagen de sí mismo que resulta fascinante grácias al producto o a la oportunidad que se está intentando vender. Y entonces, esta imagen hace que él envidie lo que podría llegar a ser. Sin embargo, ¿qué hace envidiable este lo-que-yo-podría-ser? La envidia de los demàs. La publicidad se centra en las relaciones sociales, no en los objetos. No promete el placer, sino la felicidad: la felicidad juzgada tal por otros, desde fuera. La felicidad de que le envidien a uno es fascinante.

John Berger, Modos de ver, traducció de Justo G. Beramendi, Editorial Gustavo Gili, 2002

Humanitats

santa àgata

“Menjo” acrílic sobre fusta, Marc Vicens, 2007 vs talla de Santa Àgata, s. XVII. Foto: Francesc Ten.

“Les ciències són el com, les humanitats són el perquè”

Georges Lucas –sí, sí, el de “La guerra de les galàxies”.

Laura Borràs, La poesia és residual, lliçó inaugural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, curs 2015-16.

No hi ha temps

patins073

Marc Vicens, 2017.

No m’ha inquietat mai gaire fer-me gran. Hi ha coses que em causen fiblades d’emoció, com els patinadors. La llibertat que destil·len, aquelles cames llargues que llisquen, els cabells que voleien al vent. Hi ha altres coses que m’esborronen, com les portes dels vagons. Triguen molt a obrir-se després que el tren ja s’hagi aturat. Potser no triguen una eternitat, però triguen massa. No hi ha temps.

Lucia BerlinManual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana. L’altra editorial, 2016.

 

Urgències

click 073

Marc Vicens, 2017.

A urgències rebem tants pacients que no tan sols no són casos urgents, sinó que no els passa absolutament res. Arriba un moment en què sospires per una bona punyalada o per una ferida de bala. Tant de dia com de nit, hi ha persones que vénen perquè han perdut la gana, perquè són irregulars a l’hora d’anar de ventre, perque tenen torticoli o perquè fan el pipí vermell o verd (la qual cosa significa que han menjat remolatxa o espinacs per dinar).

Lucia BerlinManual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana. L’altra editorial, 2016.

Ara i res

ara i res072

Marc Vicens, 2017.

El que jo sóc és un concupiscent,

però no perdo, mal que ho sembli,

del tot la mesura:

             els crepitars d’agost

vora la mar, la llum meridiana,

les pluges de setembre, els coures octubrers,

les gleves roges dessagnant-se com entranyes,

els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten

l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren,

les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,

m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir…

Pregunto si no és

un gran consol dir la paraula “pluges”

i fer que plogui tot un llarg

matí d’abril,

           on a recer d’una ala

de plom prenyada de tempesta

puja en espiral el cant d’un rossinyol

afemellat, des del fullam espès

que esquinça i omple de memòries

els racons emborlats de dàlies.

                Quin jardí?

Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?

L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües

filtrades dels orígens,

            el fullatge

caduc revé ple de molts ulls d’abril

i la verdor puja compacta

de l’ancestral subsòl de pedra tosca.

                        Crits

que jo m’invento, que ningú no sent; els morts

flueixen hiperbòlics.

               Tot és ara i res.

 

Joan Vinyoli, Tot és ara i res. Edicions 62, 1970

Transparent

IMG_2232

Paper de paret. Marc Vicens, 2017.

¿I si el nostre cos fos transparent com les tapes de les rentadores? Quin prodigi seria mirar-nos. Els corredors correrien fins i tot més de pressa en veure el bombament de la sang. Els enamorats s’estimarien més. Verge santa! Mira com surt el semen.

Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines, traducció d’Albert Torrescasana. L’altra editorial, 2016.