Assumptes

gelats189b

Marc Vicens, 2018.

Pues parecíame que podía hallar mucha más verdad en los razonamientos que cada uno hace acerca de los asuntos que le atañen.

Rene Descartes, Discurso del metodo, traducció de Manuel García Morente, Editorial Espasa-Calpe, 1988.

Anuncis

Costums

barrets188 b

Marc Vicens, 2018.

 

Pues es casi lo mismo conversar con gentes de otros siglos que viajar. Bueno es saber algo de las costumbres de otros pueblos para juzgar las del propio con mejor acierto, y no creer que todo lo que sea contrario a nuestras modas es ridículo y opuesto a la razón, como suelen hacer los que no han visto nada.

Rene Descartes, Discurso del metodo, traducció de Manuel García Morente, Editorial Espasa Calpe, 1988.

Ram de peònies

peònies187b

Marc Vicens, 2018

No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem. A cops de taló ens trenquen els dits, a cops de bec ens esmicolen les dents, ens roseguen d’ulls. L’abisme està vorejat d’alts estatges. I la Història és allà, deessa raonable, estàtua plantada al bell mig de la plaça de les Festes, amb tot un ram de peònies seques com a tribut un cop l’any, a tall de propina, cada dia, pa per als ocells.

Éric Vuillard, L’ordre del dia, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2018.

Boom boom

boom bo0m.indd

Marc Vicens, 2018.

És curiós com els tirans més convençuts respecten vagament les formes fins al final, com si volguessin fer veure que ells no trepitgen els procediments quan se salten obertament tots els protocols. Sembla que no en tinguin prou, amb el poder, i que sentin un plaer addicional forçant els seus enemics a observar, per última vegada i en favor seu, els rituals del poder que ells estan fent caure.

Éric Vuillard, L’ordre del dia, traducció de Jordi Martín Lloret, Edicions 62, 2018.

Premis

pis pis

Marc Vicens, 2018.

Acceptar un premi no és altra cosa que deixar que se’t pixin a la cara perquè et paguen perquè t’ho deixis fer. Sempre he sentit les concessions de premis com el més gran rebaixament imaginable, no com una elavació. Perquè un premi sempre te’l concedeixen només persones incompetents que se’t volen pixar a la cara i se’t pixen copiosament a la cara si acceptes el seup premi.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein, traducció de Raül Garrigasait, Editorial Flâneur, 2018.

El trajecte

cv181b

Marc Vicens, 2018.

I la veritat és que només assegut al cotxe entre el lloc que acabo de deixar i l’altre cap on vaig soc feliç, només al cotxe i durant el trajecte soc feliç, a l’hora d’arribar soc la persona més infeliç que es pugui imaginar, és igual on arribo, si arribo soc infeliç.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein, traducció de Raül Garrigasait. Editorial Flâneur, 2018.

Honest

malalt180

Marc Vicens, 2018.

Quan és honest, el sa no vol tenir res a veure amb el malalt, no vol que li recordin la malaltia i així, com és natural i lògic, la mort. El sa vol estar amb si mateix i entre els seus iguals, en el fons no tolera el malalt.

Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein, traducció de Raül Garrigasait, Editorial Flâneur, 2018.