A casa

LLIBERTAT JORDIS

Marc Vicens, 2017.

Anuncis

Trop loin

renecs045

Marc Vicens, 2017.

–Ornithorynque!… Boit-sans-soif!… Bachi-bouzouk!…. Antropohage!… Cercopithèque!…. Schizophrène!… Heu Jocrisse!…

– Inutile, capitaine. Il est trop loin, maintenant.

–Ictiosauri! Mort de gana! Ancaboterut! Antròpofag! Criptocèfal! Esquizofrènic! Galàpet!

–És inútil, capità, ara ja és massa lluny!

 

Hergé. Tintín al llac dels taurons. Traducció de Joaquim Ventalló.

Els proscrits

DISNEYWORLD

Marc Vicens, 2017.

La veritat era que l’altre el vam tenir sempre al davant sense veure’l, perquè les Fires han estat des dels seus orígens el regne dels proscrits. Era, de fet, l’única època de l’any en què se’ls permetia una visibilitat tan notòria: els firaires ambulants, les venedores de castanyes, els pillets, les endevinadores i mèdiums, els gitanos, els rodamóns, els músics de carrer, els engalipadors, els trileros, els mendicants, tots els fora de la llei erigits en mestres de ceremònies del gran circ que procurava als bons burgesos de províncies la il·lusió d’una vida joiosament circular.

Eva Vàzquez, La vida en cercles. Il·lustracions: Marc Vicens. “Anar a Fires. Mirades creuades (I)”. Edita: Ajuntament de Girona, Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, 2017.

 

Sense arestes

LATIGO PIQUERAS 21 21

Marc Vicens, 2017.

Les Fires són un territori sense arestes; tot és arrodonit, circular, tancat en si mateix. Hi és la vida sencera reunida en estat de màxima concentració. Els cavallets, sobretot, que n’és l’emblema típic, junt amb la roda –un cercle dibuixat a l’aire–, tenen la màgia d’una faula sobre el retrobament en què, igual que al Berlín de Walter Benjamin, l’infant es veu abocat a la perdició d’un bosc tropical amb goril·les, sirenes, porquets i sidecars una vegada i una altra, i salvat de nou, en cada volta, quan reapareix la mare en terra ferma, sempre al mateix lloc.

Eva Vàzquez, La vida en cercles. Il·lustracions: Marc Vicens. “Anar a Fires. Mirades creuades (I)”. Edita: Ajuntament de Girona, Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, 2017.

Tot esperant…

totesperant040

Marc Vicens, 2017.

FI DEL MÓN

Puc repetir la frase que s’ha endut

el teu record. No sé res més de tu.

Aquesta insistent aigua de paraules,

sempre creixent, va ensulsiant els marges

de la vida que vaig creure real.

La terra pedregosa i fatigosa

de caminar, i els arbres que em ferien

els ulls amb una branca delicada,

tan vivament maligna, convincent

amb la prova millor, la de les llàgrimes,

sembla que no són res. Es van donant

a l’amplària grisa, jaspiada

d’esperma pàl·lid, embafós. Tot cau

amb una fressa lenta i molla, i flota

sense  figura, o s’enfonsa per sempre.

Tot fa sentit, només sentit, tot és

tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

 

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, Edicions 62.