David Foster Wallace

A dalt, sempre a dalt

Marc Vicens, 2019.

La mentida és que calgui triar entre una cosa i una altra.

Una abella quieta i flotant es mou massa de pressa per pensar.

Des de dalt, la dolçor la fa embogir.

En lo alto para siempre

Creació i dramatúrgia: Juan Navarro i Gonzalo Cunill (basat en Entrevistes breus amb homes repulsius de David Foster Wallace)

Direcció: Juan Navarro

Interpretació: Gonzalo Cunill, Gemma Polo i Rodolfo Castagnolo

Espai escènic: Juan Navarro

Il·luminació i direcció tècnica: Ferdy Esparza

Vídeo: Cristian Wise

Vestuari: Nieves Casquete

Producció: Cielo Drive S.L.

Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta 2019  

Direcció única

Marc Vicens, 2019.

La segona cosa aparentment meravellosa és que la televisió sembla una benedicció caiguda del cel per a una subespècie humana que gaudeix mirant els altres però no suporta que l’observin a ella. Perquè la pantalla del televisor només permet l’accés en una direcció. És una vàlvula antiretorn. Nosaltres els veiem a ells, ells no ens veuen a nosaltres. Ens podem relaxar, sabent que no som observats, i no apartar la mirada.

David Foster Wallace, E umibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana, He ballat (breument) la conga, Antologia d’articles. Selecció i traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

TV show

Marc Vicens, 2019.

Sigui com sigui, és innegable que mirar la tele és un plaer, i pot semblar estrany que, per a la meva generació, bona part del plaer l’obtinguem a còpia de riure’ns-en. (…) I és que realment és divertit, riure’s cínicament de la televisió, del fet que les rialles del “públic en directe” de les comèdies siguin sempre idèntiques en to i en duració, o que, a Els Picapedra, els viatges es representin fent passar quatre vegades el mateix dibuix tosc d’un arbre, una pedra i una casa.

David Foster Wallace, E umibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana, He ballat (breument) la conga, Antologia d’articles. Selecció i traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Depradadors (4)

Marc Vicens, 2019.

Quina imatge donen, què semblen, si potser els surt la camisa per la bragueta o tenen les dents tacades de pintallavis o si les persones a qui observen amb tanta avidesa potser els han clissat i els troben anguniosos, rondadors furtius i miradors compulsius. De resultes de tot això, a la majoria d’escriptors de ficció, espectadors nats, més aviat no els agrada ser objecte de l’atenció dels altres.

David Foster Wallace, E umibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana, He ballat (breument) la conga, Antologia d’articles. Selecció i traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Depradadors (3)

Marc Vicens, 2013.

Al mateix temps, però, els escriptors de ficció tendeixen a ser extraordinàriament conscients de si mateixos, com si es veiessin sempre des de fora. Com que dediquen una gran quantitat de temps productiu a estudiar atentament quina impressió els fa la gent, els escriptors de ficció també dediquen una gran quatitat de temps no tan productiu a preguntar-se neguitosament quina impressió fan ells en els altres.

David Foster Wallace, E umibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana, He ballat (breument) la conga, Antologia d’articles. Selecció i traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Depradadors (2)

Si això passa és perquè les situacions humanes són l’aliment dels escriptors. Els escriptors de ficció es miren la resta d’éssers humans una mica com els badocs que alenteixen el cotxe on hi ha hagut un accident: es deleixen per veure’s com a testimonis.

David Foster Wallace, E umibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana, He ballat (breument) la conga, Antologia d’articles. Selecció i traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Depradadors

Marc Vicens, 2019.

Com a espècie, els escriptors de ficció tendeixen a ser miradors compulsius. Ronden de manera furtiva i miren fixament. Són observadors nats. Espectadors. Són els que quan van en metro es queden amb els ulls fits i fan el desmenjat, però que tenen alguna cosa anguniosa a la mirada. Depradadora, gairebé.

David Foster Wallace, E umibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana, He ballat (breument) la conga, Antologia d’articles. Selecció i traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

Hipnosi

Marc Vicens, 2019.

No combrego amb els reaccionaris que veuen la televisió com una mena d’ens malèvol imposat al populatxo innocent, un aparell que fa minvar el quoficient intelectual i afecta els resultats acadèmics a mesura que tots plegats hi seiem davant amb el cul cada cop més gros i petites espirals hipnòtiques rodant-nos als ulls.

David Foster Wallace, La metamirada, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

A mig fer

Marc Vicens, 2019.

La millor metàfora que conec sobre el que és ser un escriptor de ficció apareix a Mao II, de Don DeLillo, quan diu que un llibre a mig escriure és una mena de nadó esgarrifosament deforme que segueix l’escriptor allà on va, sempre reptant darrere seu (és a dir, arrossegant-se pel terra dels restaurants on l’escriptor prova de menjar, etcètera), repugnat en els seus defectes, hidrocèfal, sense nas, amb uns braços com aletes de peix, incontinent, retardat, amb un regalim de líquid cerebroespinal que li surt per la boca quan miola i borbolla i crida l’escriptor perquè vol exactament el que la lletjor li garanteix que aconseguirà: l’atenció completa de l’escriptor.

David Foster Wallace, La gràcia que té, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

A tu mateix

Marc Vicens, 2019.

El públic que ara en té menys de quaranta, també tenen els seus horrors, molt diferents, entre els quals destaquen l’anomia i el solipsisme i una forma de solitud particularment americana: la perspectiva de morir-te sense haver estimat mai res tan intensament com a tu mateix.

David Foster Wallace, Certament el final d’alguna cosa, sembla que hàgim de pensar, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.