Terra de cases, tall d’un camí fondo.
El carreró mossega fins a l’os.
Fracturen l’empedrat rodes d’un carro.
Puja bocois grunyents, encadenats.
El pendent, com un vent, vincla les mules.
Un crit heràldic, alicorn de veu.
“Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”
Llavis de teia, la vella ha parlat.
El carreter de cuir s’escruix i crida.
Flametes blaves: la vella que riu.
Peta el fuet mullat com una llengua.
Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.
Ho conec. Sé quan sóc, tornat a néixer.
Rodolo, placentós, pel segle tretze.
Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, Edicions 62 · Empúries, 1997.
· M E N J A R · B L A N C · 