Les hores amicals no et deixen sol
gairebé mai. No et costa gens
de veure-les fluir embullades, com els flocs
d’una boira de lent onejar.
Un que se n’esvaiex, gairebé mai
no deixa de dur-ne un altre al seu indret
de l’aire: així respira un home sà.
Gairebé mai no et costa gens
d’oblidar el trenc del gemec, el cop de vent
com una fusta que s’estella, i la visió
del paisatge un instant net, la seva terra
de línies terriblement verídiques.
Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, Edicions 62 · Empúries, 1997.
· M E N J A R · B L A N C · 