Dicotomia

Marc Vicens, 2019.

–Només hi ha un present. I un passat, i un futur.

–No ho entenc.

–Vosaltres –diu en Hans– sou dicotomistes. Això fa mil·lenis que està refusat. Veus aquelles dues estrelles juntes? –A davant hi ha dues estrelles juntes molt brillants.

–Sí –diu en Pinya, molt seriós i concentrat.

–La de l’esquerra deu ser a mil anys llum i la de la dreta a cent mil anys llum. Això vol dir que en realitat estan molt més separades, però com que la imatge de la dreta triga molt més a arribar llavors les veiem juntes.

Joan Miquel Oliver, Alexandra Schneider und ihr Casiotone, L’altra editorial, 2018.

Norantanou per cent

Marc Vicens, 2019.

–Però no és un poc arriscat? –dic–. Pot arribar a ser un caos.

–No –diu en Hans–, aquí posa que tant l’exèrcit, com la policía, com els polítics desapareixen perquè arriba un moment que ja no fan falta, que la supressió d’aquests estaments és progressiva i que no desapareixen del tot fins que són totalment prescindibles. En realitat és supersegur.

–I no s’ha provat mai? –diu en Jaume.

–No, però les simulacions donen totes un norantanou coma nou per cent de resultats positius.

Joan Miquel Oliver, Alexandra Schneider und ihr Casiotone, L’altra Editorial, 2018.

Genuï

Marc Vicens, 2019.

–Ja ho has vist, Albert –diu en Hans–, allà dalt tenim de tot.

–Tot allò que teniu allà dalt és una merda, m’has sentit? –En Pinya es posa seriós.– Hi ha molta diferència quan les coses són com són perquè sí. Aquest és el seu vertader valor. –La veu li tremola.–L’autenticitat no es pot reconstruir, es pot clonar, però el simple fet que algú hagi decidit clonar-ho li dona la raó i li resta arbitrarietat, li treu el perquè sí. Les coses genuïnes son intactes, són no vistes, són no pensades.

Joan Miquel Oliver, Alexandra Schneider und ihr Casiotone, L’altra Editorial, 2018.