La gent és un perfet, il·limitat
singular repetit. Només el tu
val per entendre’s en la immensitat
de l’univers. Quan miro el cel com lluu,
amb milions d’estels il·luminats,
i veig la terra fosca, amb tant de fel
i goig banal, em dic: L’únic estel
que val és el que fa volar, encisat,
un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.
Perquè sent tan a prop bolquer i mortalla,
l’home no cessa d’inventar poders
contra la por sinistra de la tenalla.
Visquem, puix que som vius, dols i plaers.
I no pensem que hi ha cap Faç Immensa
a l’hora greu de l’ultima partença.
Quan els depradadors hauran tornat no-res
el nostre cos, tindrem l’omnipotència
de ser ben morts. No imploris mai clemència.
Ningú no et sent dins l’eternal fluència.
Joan Vinyoli, Vespre a la cafeteria (III) fragment, Passeig d’aniversari, Editorial Empúries, 2009.
· M E N J A R · B L A N C · 