D’Angelo, Brown Sugar (1995).
Sentit
A cambio de su habilidad, fuerza inventiva y emotiva, el artista busca la recompensa material. La satisfacción de su ambición y codicia se convierte en su meta. En lugar de un trabajo profundo y solidario de los artistas, surge la lucha por estos bienes. Todos se quejan de la exceciva competencia y la excesiva producción. Odio, partidismo, camarillas, celos, intrigas, son la consecuencia de este arte materialista despojado de sentido.
Kandinsky, De lo espiritual en el arte, traducció de Genoveva Dieterich, Editorial Labor, 1992.
Mut
En estos tiempos mudos y ciegos, los hombres dan una importancia exclusiva al éxito externo, se preocupan sólo de los bienes materiales y celebran como una gran proeza el progreso técnico que sólo sirve y sólo puede servir al cuerpo. Las fuerzas puramente espirituales son subestimadas en el mejor de los casos, o simplemente pasadas por alto.
Kandinsky, De lo espiritual en el arte, traducció de Genoveva Dieterich, Editorial Labor, 1992.
Natació
En una de sus novelas, Sienkiewicz compara la vida espiritual con la natación: el que no trabaja incansablemente y lucha sin cesar contra el naufragio acaba por hundirse sin remedio.
Kandinsky, De lo espiritual en el arte, Genoveva Dieterich, Editorial Labor, 1992.
Chartat
Toda obra de arte es hija de su tiempo, muchas veces es madre de nuestros sentimientos. De la misma forma, cada período de la cultura produce un arte propio que no se puede repetirse. El intento de revivir principios artísticos pasados puede producir, a lo sumo, obras de arte que son como un niño muerto antes nacer.
Kandinsky, De lo espiritual en el arte, Genoveva Dieterich, Editorial Labor, 1992.
Pinso
“Las vacas ahora comen pienso, pero siguen siendo vacas”.
Eduard Márquez, 1969, l’altra editorial, 2022.
Sed
Los Estanques y Anni B Sweet – HE BEBIDO TANTO que estoy MUERTO DE SED.
La gent
La gent és un perfet, il·limitat
singular repetit. Només el tu
val per entendre’s en la immensitat
de l’univers. Quan miro el cel com lluu,
amb milions d’estels il·luminats,
i veig la terra fosca, amb tant de fel
i goig banal, em dic: L’únic estel
que val és el que fa volar, encisat,
un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.
Perquè sent tan a prop bolquer i mortalla,
l’home no cessa d’inventar poders
contra la por sinistra de la tenalla.
Visquem, puix que som vius, dols i plaers.
I no pensem que hi ha cap Faç Immensa
a l’hora greu de l’ultima partença.
Quan els depradadors hauran tornat no-res
el nostre cos, tindrem l’omnipotència
de ser ben morts. No imploris mai clemència.
Ningú no et sent dins l’eternal fluència.
Joan Vinyoli, Vespre a la cafeteria (III) fragment, Passeig d’aniversari, Editorial Empúries, 2009.
Segona
Per satisfer la necessitat imperiosa que alguns senten d’abandonar la ciutat de manera regular, es va crear, temps enrere, el concepte de “segona residència”. Se la denomina segona en relació a la primera, que és la residència en què vius de manera més o menys habitual, encara que a vegades hi arribis a deshora i begut.
Quim Monzó, Tot és mentida, Quaderns Crema, 2000.
Un bar al museu
El pitjor era que no hi hagués bar, un lloc de descans per recuperar forces o alcoholitzar-se definitivament abans d’enfrontar-se amb la resta del mausuleu. Què vaig haver dit! Part del públic present –fervorosos “maresistes” –es van sentir ultratjats. Les cares, vermelles d’ira, semblaven a punt d’esclatar. ¿Com gosava proposar que al sacrosant museu Marès hi hagués un bar? No em van llençar als lleons perquè els que hi havia eren de pedra i estaven plens de pols. Doncs al cap de pocs anys, un cop mort Marès, van posar un bar al museu.
Quim Monzó, Tot és mentida, Quaderns Crema, 2000.
· M E N J A R · B L A N C · 