Contents

ESTRAGÓ –Què vols que digui?

VLADIMIR –Digues: estic content.

ESTRAGÓ –Estic content.

VLADIMIR –Jo també.

ESTRAGÓ –Jo també.

VLADIMIR –Tots dos estem contents.

ESTRAGÓ –Tots dos estem contents. (Silenci.) ¿I què farem, ara que estem tan contents?

VLADIMIR –Esperarem Godot.

ESTRAGÓ –És veritat.

Samuel Beckett, Tot esperant Godot, traducció de Joan Oliver, Editorial Proa, 2006.

Theatrum mundi

Marc Vicens, 2021.

¿Potser dormia, jo, quan els altres sofrien? ¿Potser dormo en aquest moment? Demà, quan creuré que em desperto, ¿què en diré del dia d’avui? ¿Que amb Estragó, el meu amic, he estat esperant Godot, en aquest lloc, fins la caiguda de la tarda? ¿Que Pozzó ha passat, amb el seu camàlic, que hem parlat amb ell? Segurament.

Samuel Beckett, Tot esperant Godot, traducció de Joan Oliver, Editorial Proa, 2006.

Líder

Marc Vicens, 2021.

El que trobo problemàtic de la paraula “líder” és que la veig com una figura molt basada en la jerarquia, en la submissió, en l’abnegació, en la despersonalització d’un mateix, en la claudicació… I per això –i segurament projecto massa prejudicis, però en tenim bastantes experiències– no puc concebre un lideratge que sigui emancipador o positiu o democratitzador, ni tan sols aquells que hem elegit democràticament.

Íngrid Guardiola

Lideratges, poder i revolta, (Daniel Gamper, Míriam Díez, Íngrid Guardiola, Marina Garcés, Guiomar Rovira, Butaca Jaume Casademont, Servei de Publicacions de la Universitat de Girona, 2021.

Marges

Marc Vicens, 2021.

Jo sí que he fet servir molt –i no només jo, sinó més gent en molts dels entorns en els quals em moc– la paraula “marges”. I marge pot ser allò que és marginalitzat però també allò que tots els que anem pels camins sabem: que la vida creix en els marges. Allà on passa el carro central o l’autopista, el mateix lloc on trepitgem tots sempre, allà, no creix la vida, la vida creix en els marges.

Marina Garcés

Lideratges, poder i revolta, (Daniel Gamper, Míriam Díez, Íngrid Guardiola, Marina Garcés, Guiomar Rovira, Butaca Jaume Casademont, Servei de Publicacions de la Universitat de Girona, 2021.

Transformar

Marc Vicens, 2021.

L’art en majúscula sempre ens fa sentir coses força indescriptibles. Potser no és la paraula adequada, però no en veig una de millor per expressar la manera en què l’art pot resultar… transformador.

(…)

– I què ho fa, que quasi tothom quan veu Els gira-sols de Van Gogh deixa anar una mena de sospir de felicitat? –va continuar la Jane.

Heather RoseEl museu de l’amor modern, traducció de Carme Geronès, Editorial Les Hores, 2018.

Als ulls

Marc Vicens, 2021.

–Jo crec que tothom seria més compassiu –va dir la Jane– si ho practiquéssim més. Imagini’s als països àrabs, a l’Àfrica, fins i tot a aquí, a Amèrica, si els homes fessin això d’aquí amb la seva dona, amb les seves dones, cada dia. Mirar-se als ulls. O els soldats amb els soldats. Les criatures amb els mestres. Els caps de govern.

Heather Rose, El museu de l’amor modern, traducció de Carme Geronès, Editorial Les Hores, 2018.

Compte

Marc Vicens, 2021.

Compte amb l’artista que es pensa que li han fallat, que no se li ha reconegut el geni o no se l’ha recompensat de la manera que volia, i que per això es dedica a l’ensenyament. I també s’ha de vigilar amb el pare o l’amic que ofereix la saviesa de l’experiència en dir al jove artista que no triomfarà mai, que el món és massa gran, i ell, massa petit, que el seu somni no funciona per les raons pràctiques corrents. O la persona que, des del pedestal del no art creu que hauria estat un geni si hagués escrit, pintat o fet la pel·lícula.

Heather Rose, El museu de l’amor modern, traducció de Carme Geronès, Editorial Les Hores, 2018.