Per què?

badalls

Marc Vicens, 2017.

Ve un moment que les decoracions s’ensorren. Llevar-se, agafar el tramvia, quatre hores d’oficina o de fàbrica, dinar, altre cop el tramvia, quatre hores més de feina, sopar, dormir… i això dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte, amb el mateix ritme, és un camí que és cómode de fer la majoria de vegades. Fins que un dia surt un “per què?”.

Albert Camus, El mite de Sísif, traducció de Bonaventura Vallespinosa, Edicions del Centre de Lectura, Reus 1987.

Absurd

Marc Vicens, 2017.

Totes les grans accions i tots els grans pensaments tenen un començament irrisori. Sovint, les grans obres neixen en trencar una cantonada o en el moment de posar-se a dinar. Igual passa amb l’absurditat. I el món absurd, més que no pas cap més cosa, treu la pròpia noblesa d’aquesta naixença miserable.

Albert Camus, El mite de Sísif, traducció de Bonaventura Vallespinosa, Edicions del Centre de Lectura, Reus 1987.

Ja pararà

prova10

Marc Vicens, 2014.

MIG DEL SOL, MIG DE LA PLUJA – Una cosa que nosaltres no acabem de saber fer: aquest seure en una taula sols al davant d’un gran vas de cervesa i simplement deixar que passi l’estona amb la mirada estòlida, com buidada. I si ets al pati, a sota del ràfec, ni immutar-te quan comença a ploure, encara que siguem al juliol, encara que se’t mullin les puntes de les botes. Ja pararà. I tu i la teva pinta sereu aquí per veure-ho.

Jaume Subirana, Cafarnaüm, Editorial Bromera 2016.

L’espera

peto121B.jpg

Marc Vicens, 2017.

Vaig dir a la meva ànima, calma’t, i espera sense esperança

Car fóra esperança de quelcom indegut; espera sense amor

Car fóra amor de quelcom indegut; i amb tot, hi ha fe

Però tant la fe com l’amor i l’esperança rauen tots en l’espera.

Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho:

Així la fosca serà llum i la immobilitat dansa.

 

T.S. Eliot, East Coker (fragment), Quatre Quartets, traducció de Àlex Susanna. Editorial Laertes, 1984.

Cloves

musclos119 B

Marc Vicens, 2017.

Escolta cançons fàcils i les torna a escoltar, fulleja llibres de fotos en blanc i negre, passa els dits per la fusta de la taula, seu a mirar l’avenç de l’ombra a la paret del menjador, navega sense rumb. Tot pesa, avui, i és alhora insubstancial com un petó a la memòria, com les cloves al plat buit.

Jaume Subirana, Cafarnaüm, Edicions Bromera, 2016.