Somieig

ball270

Marc Vicens, 2016.

No era ben bé un malson, però tampoc un somieig ni una fantasia. Venia quan ja feia una estona que era al llit i em començava a adormir però només fins a cert punt; fins aquell punt de la suau caiguda en el son en què els fils de pensament que seguies es comencen a fer surrealistes per les vores, i en acabat en algun moment els mateixos pensaments són reemplaçats per imatges i escenes concretes. I de mica en mica passes de simplement pensar en una cosa a sentir-la com si realment hi fos, com si s’esdevingués davant teu, com una història o un món del qual formessis part realment, tot i que a la vegada encara tens una part prou gran de tu desperta per d’alguna manera adonar-te que tot això que experimentes no acaba de quadrar, que ets al llindar o al límit del somni veritable.

David Foster Wallace, L’ànima no és una forja, Antologia de contes, Traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2016.

Ai, aquell cuixam!

cuixes266

Marc Vicens, 2016.

Els camps es convertien en deserts a pesar de les rogatives arreu de l’Estat. En canvi (aquests eren els comentaris de l’Honorat del Rom responsables del carrisqueig de dents del capellà), a França, la França republicana, la pàtria del Voltaire i del Rousseau, farcida d’exiliats, d’ateus i de senyores descarades –ai, aquelles anques embogidores, aquell cuixam del Folies-Bergère contemplats amb unción durant un viatge d’incògnit a París de mossèn Ambròs amb la tapadora d’un pelegrinatge a Lourdes!–, en aquella França frívola, corrumpuda i diabòlica plovia a bots i barrals sense que calgués ni una miserable processó…

Jesús MoncadaCamí de sirga, Edicions 62, 2004.

 

Temps morts

aburriment265

Marc Vicens, 2016.

1.1.99

Serveixen d’alguna cosa aquestes setmanes a Segu amb la impressió que no passa res a la meva pintura?… Sí, més tard, fins i tot anys més tard. És precisament aquí, en aquests temps morts, que s’esclareix l’essencial. Sembla estúpid, però és així, només que hauria de saber escriure-ho d’una altra manera.

Miquel Barceló, Quaderns d’Àfrica, Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors.

Agradarà?

agradar264

Marc Vicens, 2016.

 

Hi ha maneres correctes i fructíferes de mirar d’empatitzar amb el lector, però imaginar-te que ets el lector no n’és una; de fet, s’acosta perillosament a la temuda trampa de mirar d’anticipar si al lector li “agradarà” el text en què treballes, i tant tu com els poquíssims amics que tens que també escriuen ficció sabeu que no hi ha cap manera més ràpida de lligar-te de mans i peus i matar del tot la possible urgència del text que provar de calcular per endavant si el que fas “agradarà”. És letal, simplement.

David Foster Wallace, Octet, Antologia de contes, Edicions del Periscopi.

 

Fama

vgogh263

Marc Vicens, 2016.

Me’n faig creus de la seva ràpida fama. I com arribà a esporgar, ell també! En el seu autorretrat de la carpeta, se’l veu pobre i turmentat, gairebé desesperat, però no pas catastròfic: com quan un gos les passa magres. Ofereix el seu rostre i hom hi veu, objectivament, que les passa magres dia i nit.

Rainer Maria Rilke, Cartes sobre Cézanne, versió catalana de Judith Vilar i Joan Parra, La llar del llibre, 1986.