Talla 36

Marc Vicens, 2022.

No m’imagino el temps i els diners que calen per acumular tanta roba. Però ara aquella dona és morta i ha deixat una habitació plena de peces de la talla 36. ¿Com es devia sentir, en morir deixant tanta roba maca en aquest món?

Haruki Murakami, El salze cec i la dona adormida, Empúries Narrativa, 2008.

Tant no turmenta

Marc Vicens, 2022.

Les hores amicals no et deixen sol

gairebé mai. No et costa gens

de veure-les fluir embullades, com els flocs

d’una boira de lent onejar.

Un que se n’esvaiex, gairebé mai

no deixa de dur-ne un altre al seu indret

de l’aire: així respira un home sà.

Gairebé mai no et costa gens

d’oblidar el trenc del gemec, el cop de vent

com una fusta que s’estella, i la visió

del paisatge un instant net, la seva terra

de línies terriblement verídiques.

Gabriel FerraterMenja’t una cama, Edicions 62 · Empúries, 1997.

Naixença

Marc Vicens, 2022.

Terra de cases, tall d’un camí fondo.

El carreró mossega fins a l’os.

Fracturen l’empedrat rodes d’un carro.

Puja bocois grunyents, encadenats.

El pendent, com un vent, vincla les mules.

Un crit heràldic, alicorn de veu.

“Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”

Llavis de teia, la vella ha parlat.

El carreter de cuir s’escruix i crida.

Flametes blaves: la vella que riu.

Peta el fuet mullat com una llengua.

Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.

Ho conec. Sé quan sóc, tornat a néixer.

Rodolo, placentós, pel segle tretze.

Gabriel FerraterMenja’t una cama, Edicions 62 · Empúries, 1997.

Sol als turmells

Marc Vicens, 2022.

Tant de sol als turmells,

de mar llisa i daurada.

Agafades de mans,

no es diuen res. Carrers

d’homes rancuniosos

perquè no hi ha cap home

com ells, que elles coneguin.

Ara no van enlloc.

Tornen del sol. Travessen

tardes llargues, carrers

de mots incomprensibles.

No s’enduen records.

Volen només saber

que s’agafen de mans

i van juntes, per un

carrer de l’estranger.

Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, Edicions 62 · Empúries.

La ciutat

Marc Vicens, 2022.

Plena de carrers per on he tombat

per no passar els indrets que em coneixien.

Plena de veus que m’han cridat pel nom.

Plena de cambres on he cobrat records.

Plena de finestres des d’on he vist créixer

les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys.

Plena de dones que he seguit amb la vista.

Plena de nens que només sabran

coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, Edicions 62 · Empúries.

Robar

Marc Vicens, 2022.

–Digues: robaries?

–Tu em vols fer dir –va respondre Stephen– que els drets de propietat són provisionals i que, en determinades circumstàncies, no és il·legal de robar. Creient això, qualsevol robaria.

James JoyceRetrat de l’artista adolescent, traducció de Maria Teresa Vernet, Edicions 62, 1993.

Cigarret

Marc Vicens, 2022.

–Si he d’escoltar la teva filosofia estètica, dona’m almenys un altre cigarret. A mi tant me fa l’estètica. Ni m’interessen tampoc les dones, ja ho veus. Ves-te’n al diable tu, i que se’n vagi tot al diable. El que jo necessito és un càrrec de cinc-centes l’any. I tu, això no m’ho pots trobar.

James JoyceRetrat de l’artista adolescent, traducció de Maria Teresa Vernet, Edicions 62, 1993.