Generació

Marc Vicens, 2019.

Una nova generació puja enmig nostre, una generació motivada per noves idees i nous principis. És seriosa i entusiasta d’aquestes noves idees i el seu entusiasme, fins i tot quan va mal dirigit, és, em penso, sincer per regla general.

James Joyce, Els morts, Dublinesos, traducció de Joaquim Mallafrè, Edicions 62, 2015.

Anuncis

Sense gots

Marc Vicens, 2019.

–No hi ha gots –va dir el vell.

–Oh, no us amoïneu per això, Jack –digué el senyor Henchy–. Molta gent ben digna ha begut directament de l’ampolla abans que nosaltres.

James Joyce, Diada de l’heura al local del comitè, Dublinesos, traducció de Joaquim Mallafrè, Editorial Proa, 2015.

Per riure

Smile tho’ your heart is aching
Smile even tho’ it’s breaking
When there are clouds in the sky
You’ll get by

If you smile
Thro’ your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You’ll see the sun come shin-ing thro’ for you

Light up your face with gladness
Hide ev-‘ry trace of sadness
Altho’ a tear may be ever so near

That’s the time
You must keep on trying
Smile, what’s the use of crying
You’ll find that life is still worth-while

If you just smile

Nat King Cole, Smile

Mil·lenistes

Marc Vicens, 2019.

“Senyores i senyors, la generació que avui ja va de baixa entre nosaltres pot haver tingut les seves faltes, però, per la meva part, em penso que tenia certes virtuts d’hospitalitat, d’humor, d’humanitat, que la nova generació, tan seriosa i superinstruïda, que puja al nostre entorn, em sembla que no té.”

James Joyce, Els morts, Dublinesos, traducció de Joaquim Mallafrè, Edicions Proa, 2006.

Corall

Marc Vicens, 2019.

El color corall és el leitmotiv simbòlic de tota la pel·lícula: apareix als grans magatzems Frankenberg’s (el moment de l’encontre) amb el bonet i el mocador de Carol i també a l’escena final en les pantalles de llums de la taula del restaurant on es retroben les mirades d’ambdues. Aquest color és el testimoni de la relació, del seu amor, podríem dir també que és el color de Carol, ja que s’hi fa present en cada escena important.

Caroll: bellesa subversiva del desig, Imma Merino i Ariadna Lorenzo (eds.). Documenta Universitaria, 2019.

A mig fer

Marc Vicens, 2019.

La millor metàfora que conec sobre el que és ser un escriptor de ficció apareix a Mao II, de Don DeLillo, quan diu que un llibre a mig escriure és una mena de nadó esgarrifosament deforme que segueix l’escriptor allà on va, sempre reptant darrere seu (és a dir, arrossegant-se pel terra dels restaurants on l’escriptor prova de menjar, etcètera), repugnat en els seus defectes, hidrocèfal, sense nas, amb uns braços com aletes de peix, incontinent, retardat, amb un regalim de líquid cerebroespinal que li surt per la boca quan miola i borbolla i crida l’escriptor perquè vol exactament el que la lletjor li garanteix que aconseguirà: l’atenció completa de l’escriptor.

David Foster Wallace, La gràcia que té, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.

A tu mateix

Marc Vicens, 2019.

El públic que ara en té menys de quaranta, també tenen els seus horrors, molt diferents, entre els quals destaquen l’anomia i el solipsisme i una forma de solitud particularment americana: la perspectiva de morir-te sense haver estimat mai res tan intensament com a tu mateix.

David Foster Wallace, Certament el final d’alguna cosa, sembla que hàgim de pensar, He ballat (breument) la conga, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Edicions del Periscopi, 2019.