Reina de cors

Marc Vicens, 2018.

Escolta-la

Anuncis

Paul Hollis

Marc Vicens, 2018.

Aquest era el cas d’en Paul Hollis, que pujava al Nord-oriental gairebé cada nit de dijous o divendres de l’estiu. Era un home corpulent, que patia a tots els trens, però en aquell més que en cap altre. Per regla general, es quedava al vagó restaurant fins a les deu, bevent whisky escocès. El whisky acostumava a mantenir-lo adormit fins que arribaven a les tumultuoses esperes de Springfield, després de mitjanit.

John CheeverEl granger d’estiu, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

Els Crutchman

Marc Vicens, 2018.

Els Crutchman eren tan feliços i tan moderats en tots els seus costums, i els semblava tan bé tot el que els passava, que era inevitable sospitar que hi devia haver un cuc dins la seva poma rosada i que l’extraordinari color de la fruita només servia per amagar la gravetat i la profunditat de la infecció. La casa on vivien, per exemple, a Hill Street, amb totes aquelles finestres enormes. ¿Qui voldria que li entrés tanta llum a les habitacions de casa seva, tret d’algú que pateix complex de culpa?.

John CheeverNomés diga’m qui va ser, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

Will Pym

Marc Vicens, 2018.

En Will Pym era un home fet a si mateix; és a dir, un home que havia començat la seva vida adulta sense ni cinc ni cap contacte que no fos l’amistat general d’home a home, i havia ascendit fins a ocupar la vicepresidència d’una empresa de flassades de raió. Feia una generosa aportació anual a l’organisme de Baltimore que l’havia ajudat a trobar el bon camí, i podia explicar unes quantes anècdotes de quan treballava al camp, feia molt de temps, però el seu aspecte i el seu port eren els propis d’un membre acomodat de la classe mitjana alta, gairebé sense cap rastre de les angoixes d’un home que hagués mantingut una lluita penosa per tenir diners al banc.

John Cheever, Només diga’m qui va ser, Contes, traducció de Jordi Martíon Lloret, Editorial Proa, 2007.

La tia Percy

Marc Vicens, 2018.

Un dels membres més vitals de la meva família materna era una tieta que es feia dir Percy i que fumava cigars. No era una qüestió d’ambigüitat sexual. Era encantadora, bonica i molt femenina.

John Cheever, La Percy, Contes, traducció de Jordi Martín Lloret, Editorial Proa, 2007.

Tords

Marc Vicens, 2018.

Un poema més presentable

Se’n riuen les agulles del rellotge:

cada vegada que penses en cordes

o en ganivets, allargues una mica

el temps de vida dels teus enemics.

Burla, doncs, el dictat de les agulles:

pensa en un pi, potser en una muntanya,

i multiplica així els dies d’aquells 

que han tingut el coratge d’estimar-te.

Pensa en el mar, que sempre torna i torna.

Pensa en els tords, que migren cap al fred.

Sebastià AlzamoraLa netedat, Edicions Proa, 2018.

Lliris

Marc Vicens, 2018.


El primer lliri del corral va néixer

un dilluns qualsevol d’un hivern lent,

sense polèmica, discretament:

va ser important tan sols per voler créixer,

i per la voluntat de ser present.

El segon lliri ja duia el teu nom,

desafiava un hivern inclement,

i era important tant pel quan com pel com.

Després vingueren lliris a balquena:

un és un ventre, l’altre és una esquena,

i entre tots sumen el teu esquelet.

Miro el corral, aquest espai estret:

i com més blanca es deplega la flor,

més absurda es torna la meva por.

Sebastià Alzamora, La netedat, Edicions Proa, 2018.

Precipici

Marc Vicens, 2018.

Col·loqui

“No hi ha principi sense precipici,

ni causa sense efecte, ni dolor

sense final”, digué el bufó. I el lladre

respongué: “Tens raó, però tampoc

trobaràs cap final sense el seu mal,

ni cap efecte previst per la causa,

ni precipici que s’acabi mai”

Vora el temple, anhelaven la taverna.

Sebastià Alzamora, La netedat, Edicions Proa, 2018.

Porc

Marc Vicens, 2018.

El jove tem la mort, i el vell l’espera.

O tal vegada sigui a l’inrevés.

El porc engreixa sense cap propòsit,

o prova d’ignorar que no hi ha més

propòsit que el final. Els lloms llustrosos,

la xulla fina, els peus llaminers,

tenen per destí la capoladora.

Algun cop s’enamora, el porc, i això

li excita un cert desig de transcendència.

Xisclarà menys quan vegi el ganivet.

Sebastià Alzamora, La netedat, Edicions Proa, 2018.