Va ser la música romàntica la que va inflar desmesuradament la personalitat del Kapellmeister (el director d’orquestra), fins al punt de conferir-li –amb el prestigi del qual gaudeix en els nostres dies sobre el pòdium, que concentra totes les mirades sobre seu– el poder discrecional que exerceix sobre la música confiada a la seva cura. Encimbellat dalt del seu trípode sibil·lí, imposa a les composicions que dirigeix els seus moviments, els seus matisos particulars i arriba fins al punt de parlar, amb un desvergonyiment càndid, de les seves especialitats, de la seva cinquena, de la seva setena, com un cuiner presumeix d’un plat que ha cuinat ell mateix.
Igor Stravinski, Poètica musical, traducció d’Oriol Ponsatí-Murlà, Accent Editorial, 2008.
· M E N J A R · B L A N C · 